14/03/2015 Pau Alabajos del Palau a l‘Auditori

0
41
Publicat a Revista Benna: 06/04/2015
Crònica 51

Aquesta nit, Barnasants i la Sala Tete Montoliu donen la benvinguda a Pau Alabajos que presenta un concert basat en el fet el 29/09/2012 al Palau de la Música de València. En aquella ocasió es va gravar el seu treball #paualpalau(Rgb Suports), el mateix treball que avui ens porta, i li acompanyava l’Orquestra Simfònica del Coral Romput. En aquesta ocasió, es tracta d’un concert de format reduït o com ell li ha dit “un concert de butxaca”, acompanyat per la seva banda: l’Alfred Lorente (baix), en Salva Fito (guitarra) i l’Enrique Gerónimo “Gus” (percussió) i un quartet de corda format per la Laura Navarro (arranjaments i violí) i en Tigran Poghosyan (violí), la Celia Cortés (viola) i en Javi Guerrero (violoncel).

L’escenari es torna blau per acompanyar els acords de “Contra el ciment“ i després es torna combina amb fúcsies per escoltar “València 9 d’octubre” i tot seguit ens recita un poema  d’en Vicent  Andrés Estellés que, li serveix com a introducció, per cantar-nos “Sonata d’Isabel“, doncs cançó i poema tenen un vers igual, acompanyat pel quartet.

Seguidament i amb un públic que, d’ençà que ha entrat el concert s’ha iniciat, escolta atentament totes i aplaudeix cada cançó, sonen els acords de “Síl·labes de vidre“, “Euskadi batega“, inspirada en el conflicte basc i on escoltem la veu d’en Pau i, sense banda, el quartet que punteja les cordes potser recordant el batec del cor, i a continuació “Aloma”.
Tot seguit sona “1948“, la banda sonora, segons ens explica en Pau, d’un viatge a Palestina d’en Pau, Cesk Freixas i Obrint Pas, seguida per “Inventari“, inspirada en els objectes i les coses d’una relació acabada, “Utòpics, idealistes, ingenus“, inspirada en les protestes dels estudiants de Febrer de 2012, “Nit i boira“, que fa en Pau sol amb l’única companyia de sa guitarra, “Fosses del silenci“, recordant les foses improvisades i els morts que encara es cerquen i “Una nit a Berlin“.
En acabar, en Pau té unes paraules d’agraïment al Barnasants i als assistents per continuar amb “Ais!“, un poema que forma part del disc Crònica d’un temps (DiscMedi) de l’Ovidi Montllor i, que segons ens diu en Pau, s’acompanya d’un martell, recordant el soroll dels engranatges  a les fàbriques i que, com a l’Auditori no en tenim, ens demana substituir picant dits i on tots els assistents col·laborant per dir “Ais!”
A continuació sona “Mil milions“, que ens parla de la gent que viu sota el llindar de pobresa amb menys de 2$, “Zàpping“, on Pau demana que li acompanyem amb la tornada, la “Línea-1“, recordant a les víctimes de l’accident del metro, “Tinc una mania inconfessable“, potser la cançó més intima, sensual i dolça del concert, “Eyjafjallajökull“, que rep nom d’un volcà islandès i on ens torna a demanar que li acompanyem amb la tornada amb la qual marxen de l’escenari.

El públic reclama més i, sense fer-se gaire de pregar, en Pau torna sol per cantar-nos la, que ens diu, és la seva cançó preferida “M’aclame a tu“, un poema musicat d’en Vicent Andrés Estellés. El record a l’Ovidi, va de la mà d’ “Al vent“, que acompanyat pel quartet i sense banda, a la que han afegit, com a inici, “El cant dels Ocells”. Seguidament, sona “Sense equipatge“, on en Pau ens parla de l’ofici de músic i amb “La muixeranga“, posen fi definitivament al concert, amb tot l’Auditori en peu, ovacionant-los, molt merescudament.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here