16/04/2015: Ferran Palau: Obre la Santa Ferida al Palau de la Música

0
97
Publicat a Revista Benna: 02/05/2015
Crònica 64

Un dijous més de concert. Sincerament, avui estic esgotada i els pocs minuts que em separen del Palau de la Música, em semblen hores però camino contenta. Sé que serà un concert molt especial doncs Ferran Palau presenta La santa ferida (Halley Records) i les presentacions dels nous treballs sempre estan preparades amb molta cura. A més a més, El Palau és un edifici molt emblemàtic i energètic.

El primer que veig al entrar, a la sala petita del Palau és que està plena i que l’escenari està totalment buit. I els instruments? De seguida, em dono compte que les primeres fileres de butaques no hi són i justament en aquest espai és on estan ja preparats els instruments. De sobte, la sala queda a les fosques i els músics entren rebuts per la primera ovació de la nit.

La cançó que en Ferran ha triat per obrir, és “Clavell“. La il·luminació, fa que el color més típic que associem amb els clavells, el vermell, envolti als músics i s’escampi per terra, fins que acaba tornant-se groc, altre color molt típic dels clavells. Seguidament sona “Horitzó“. Amb un acord de guitarra, el terra passa del groc al blau. El fum lateral que va escampant-se i que deixa entreveure els blaus del terra, em recorden un clar cel d’estiu. Les parets laterals de la sala, s’han emplenats de daurats, blaus i verds, que semblen evocar la cascada que nomena la cançó i que invaeixen l’escenari. A continuació, en Ferran canta “El meu lament“ i tot seguit “Bèsties”, amb un inici ple de sons poc convencionals.

El final de cada una de les cançons que sonen, arrenca els aplaudiments de tots, però tot i això en Ferran ens demana disculpes doncs està refredat i de seguida sona “Novel·la“, amb un energètic final de guitarra. Tot seguit, “La daga“, que acaba amb l’ovació més sonora fins al moment.
Arriba el moment dels agraïments i, en especial, per la Maria Blay, la seva manager a la que dedica  “Mal auguri“. A continuació sona “Aurora“,  seguida de “Monestir“, on el terra es vesteix de verd i amb uns moments de música, sense veu, que em fan recordar un assaig, on sembla que els músics toquen per a ells mateixos i finalment “Redempció“.
En Ferran reprèn els agraïments, per agrair a Halley Records, la seva discogràfica, i als seus pares i germans, el suport que ha rebut sempre i segueix amb “Tort“ en la que el so de la guitarra i el baix sembla que pujar i pujar d’intensitat.
Sense ni adonar-nos compte, a arribat el final i els músics marxen o intenten marxar perquè  les queixes no els deixen ni sortir de l’escenari. En Adriano Galante (Baix) i en Joan Pons (Bateria) es queden asseguts al caient de l’escenari real, mentre en Ferran i en Jordi Matas (Guitarra) tornen a l’escenari d’avui per cantar “La mel i el ruc“ i, en la que ha de ser l’última cançó, Terra de blat“, tot s’ha tornat vermell de nou, com amb la primera cançó.
Pels bisos, en Ferran demana a la seva mare quin a vol i en Ferran, tot sol, amb els músics asseguts en una de les grades laterals, toca “Estels”, de la que només fa un tros, doncs fa tant que no la toca que no la recorda sencera i finalment, tanca concert repetint “El meu lament “, doncs no havia quedat convençut de la seva interpretació.

Marxo a casa, plena d’energia i les piles carregades, amb els colors i els acords de La Santa Ferida en el meu record.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here