Sona9 2015, Twitter i Exili a Elba

0
40

El meu twitter crema! Treu fum! El pobre mòbil plora quan vegi que repasso el que ha passat.

Ja portem alguns dies amb els 18 finalistes seleccionats i les votacions obertes a tothom. Entre els grups que normalment segueixo, els nous fitxatges que he fet amb els participants al concurs. Començo a tenir alguns problemes per seguir-ho tot i no perdrem res però segueixo molt feliç de poder gaudir fent-ho i parlant amb alguns d’ells.

Ahir, vàrem gaudir del potent directe d’un dels grup Exili a Elba i, tenint en compte les vegades que em”parlat” via tuits, no puc escriure les ganes que tenia de conèixer a qui està darrera del seu nick, perquè quan és un sol músic, hi han 2 opcions ell o qui faci difusió però si són 3… tripliquem les opcions.

Quan, dies enrere vaig descartar l’opció d’anar fins a Calella, em guiava el cap. Són molts kilòmetres per anar i tornar a un concert sense tenir clar que trobaràs però dissabte les coses van canviar. Pel matí durant els moments de tuit va, retuit ve, resposta segueix, va apareixer idea d’anar i fins hi tot els hi vaig comentar al grup.

Per la tarda, intentava aprofitar la tranquil·litat per escriure i el cap, en altre lloc. Fent cabales sobre com serien, com sonarien… intentant convencem que era massa distància per amagar-me en un racó i no dir ni hola. I allà, en la segona part dels tuits van, tuits venen, la pregunta màgica “Xus!! imagino que al final no vens no?” M’havia oblidat de confirmar-ho!! En res, ja estàvem en camí i jo més feliç que una nena amb joguines noves. A sobre, pel camí un “Comencem a les 23:00 No corris!!” Em feia ballar el cap pensant en aquells nois, que sense coneixem em dedicaven uns minuts.

En arribar, el temps per sopar es va fer etern i per fi al local. Els tenia a la taula del costat i, allà em veus, en un raconet, sense fer soroll i dient-me a mi mateixa que desprès els hi robaria uns minuts. La meva època metalera va presentar-se fent-me gaudir de sa música. La veu d’Arnau es passejava entre els acords, Miki feia sonar la bateria amb energia però la forma de tocar el baix d’Adrien em va sorprendre doncs era la primera vegada que el baix no l’escoltava solament portar el ritme.

El final d’en Miki i Adrien, em feia pensar encara més que no havia estat en un concert, si no en un assaig, veient com jugaven a fer música i la màgia va arribar al seu final. El concert havia acabat. Una jam session feia que tinguessin que recollir els instruments, així que ara, ja no era el moment de saludar-los i mig trista mig empipada amb mi mateixa, vàrem marxar i enfilar camí al cotxe.

Entre el passos de la nit, la veu d’en Miki em va sonar a màgia pura. Mai he gaudit tant quan algú a pronunciat el meu nom. No solament les bromes per tuits em feien gaudir del moment, sino que també ho havia fet la seva música i ara, encara no sé ni com, estava al mig del carrer confirmant-li que si que era jo la Xus dels tuits i saludant-lo com si el conegués de tota la vida.

GRÀCIES!! és la única paraula que em va quedar per dir-vos.
GRÀCIES!! per la vostra música i per la vostra atenció.
GRÀCIES!! per sortir a buscar-me i no deixar-me marxar, com sempre faig, pensant que sóc idiota i que tenia que haver-me apropat.

Ara ja els he posat veu i cara, ara ja sé qui està darrera dels tuits, qui és cada un d’ells, si segueixen entre els 4 primers, com fins ara, gaudiré una mica més encara.

Per cert, aquí van les Fotos del Concert 

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here