12/08/2015 La Big Band Basket Beat Barcelona: Li posa “pilotes” a la música

0
40
Publicat a Revista Benna: 04/09/2015
Crònica 98

És dimecres i encara estic de vacances tot i que avui, i el que queda de setmana, he de treballar. La curiositat per veure a la Big Band Basket Beat Barcelona és molt gran i  saber que demà he de matinar, no m’ha impedit reservar les entrades. De fet, com moltes vegades faig, ni he vist res d’ells ni tenia intenció de fer crònica però alguna cosa em diu que l’event, val molt la pena així que, només arribar, anem a recepció per consultar si podem fer fotos per la crònica. 
Bingo! Al CaixaFòrum no ens posen cap problema tot i avisar escassos minuts abans que comenci l’espectacle.
Arriben els músics i comencen a situar-se. Primer, la guitarra espanyola, el que crec que és un “didgeridoo” (una mena de “cuerno” llarg  similar als que he pogut veure en mans dels monjos tibetans), una flauta, la guitarra elèctrica, el teclat i, de moment, queda lliure la bateria. Cada vegada estic més segura que l’espectacle s’ho val. Arriben 2 nois i darrere 2 noies i en David (codirector de la big band) comença a fer sonar el “didjeridoo”, al que s’afegeixen la bateria i la flauta. Els sons, queden reforçats pel repicar de les pilotes. El noi que està al teclat, ho deixa i s’afegeix amb les pilotes, arriba altra noia i ja són 8 els que les fan sonar. Està clar, no m’equivocava. Sort que hem demanat permís per fer fotos.
L’exhibició de música i pilotes que estan fent, és molt dinàmica. Les posicions no són fixes. Van intercanviant-se de lloc, de ritme i ara tenim a un “rapero” que comença a recitar. Un escenari gens recarregat. Els instruments al darrere, una mica elevats. Al davant, una fusta, perquè les pilotes ressonin amb més forca. Un grup de nois i noies que, per les seves cares, estan gaudint i l’energia s’escampa per tota la sala. Tots els que estem a la sala, els acompanyem picant de mans, movent el cap al ritme de la música, cantant les cançons que coneixem.
Per la següent cançó, una de les noies, es posa unes sabates de claqué i acompanya les pilotes. Encara, amb un somriure als llavis, escoltant lo bé que sóna, apareix un dels nois, pel passadís central, ballant break. La gent es remou en les seves cadires. Cerquen una millor visió. Les càmeres i els mòbils intenten captar els moviments. I, quan comença a escoltar-se els primers acords de “They Don’t Care About Us”, una cançó d’en Michael Jackson, s’escampa un sonor oh! La Mom,  que abans ballava claqué, comença a cantar, amb una veu espectacular que ressona per tota la sala.
En acabar, en Josep Maria Aragay aprofita per presentar als components del grup: En David Karim Djilali (el més antic i el Breakdancer del grup), La Mom (la cantant i ballarina de claquè), la Mª José (a la guitarra), Davide (jugador de preferent en bàsquet), l’Isa (amb els aguts més alts i la més vergonyosa), l’Andrea (la més seriosa), l’Estel·la (la flautista i que avui és el seu últim concert), en David Sitges-Sardà (el bateria i que acaba de ser pare), l’Adri Faura (al baix elèctric), Roger Sans (al teclat) i, per últim, el Pol  (el “rapero” del Carmel).
De seguida, la festa comença de nou i en Davide pren dues pilotes. El so, em recorda les batukades, que tant m’agraden. S’afegeixen la Mom i en David Karim, que boten les pilotes i se les intercanvien. Tot seguit, les guitarres fan sonar uns acords que,  d’entrada, no reconec.  De sobte, la realitat supera qualsevol cosa que hagués pogut imaginar i els acords de “Nothing Else Matters”, la cançó original de Metallica i molt coneguda per la versió feta per la Lucie Silvas, prenen forma a la vegada que la Mom posa la guinda amb la seva veu.
És una de les cançons que més m’han agradat mai i, pensant, segurament no he sigut capaç de reconèixer-la perquè no hauria arribat a imaginar, que pugui ser tocada així. A partir d’aquí, tinc més clar que, encara, que qualsevol cosa és possible i queda clar que tothom deu pensar quelcom similar quan ens pregunten si volem més i la sala en ple respon amb un tímid si, que es converteix en un clam, quan ens ho tornen a preguntar.
El final de l’espectacle arriba de la mà del hit del grup, ”Tocant les pilotes” i “Bailando”, la coneguda cançó de Enrique Iglesias, que posen el punt final. En acabar, la gent s’apropa al grup, que intenta atendre a tothom. Jo marxo i em quedo amb les ganes d’apropar-me a ells però demà m’aixeco molt aviat i encara em queda quasi una hora de camí a casa. A la meva llista de tasques pendents ja figura tornar a veure’ls i parlar amb ells.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here