05/11/2015 Pau Abalajos: I les seves Músiques Sensibles

0
56
Publicat a PNDR: 10/11/2015
Crònica 122

Músiques Sensibles es vesteix de gala per acollir al Pau Alabajos. El cantautor valencià, tanca la seva actual gira #paualpalau(Rgb Suports) a la Sala Foyer del Liceu. Al març vàrem estar a l’Auditori, dintre del marc del Barnasants, però la Foyer és una sala amb una molt bona acústica i no gaire gran així que estic segura que, donarà al concert, un encant encara molt íntim i especial i, justament per això, tot ser dijous i demà treballar, no he pogut resistir-me a gaudir de nou del concert. Avui , igual que al març, es tracta d’un concert de format reduït, amb unes petites modificacions. Aquesta vegada estarà acompanyat per l’Alfred Lorente (baix), en Salva Fito (guitarra),  l’Enrique Jerónimo “Gus” (percussió) i un quartet de corda format per la Laura Navarro (arranjaments i violí), en Juan Carlos Mingarro (violí), la Paula Moya (viola) i en Javi Guerrero (violoncel).
Una petita intro, en format d’audiovisual, ens recorda que una part de la recaptació del concert es destinarà al Casal Infantil de la Mina i ens fa un breu repàs del projecte. En acabar, es situen els músics a l’escenari i com, és habitual, en últim lloc arriba en Pau. Mentre ells afinen, en Pau aprofita per recordar-nos que, aquest concert, és l’acomiadament de la gira.
El concert obre amb “Contra el ciment“. El silenci que s’ha fet a la sala només es trenca pels aplaudiments que acompanyen el final i que emmudeixen quan comencem a escoltar els primers acords de “València 9 d’octubre”, mentre els focus fúcsies i vermells inunden als músics. Tot seguit, en Pau, ens recita un poema  d’en Vicent  Andrés Estellés que, es converteix en la introducció de “Sonata d’Isabel“, doncs cançó i poema tenen un vers igual.
Seguidament i amb un públic que agraeix amb aplaudiments cada cançó, escoltem “Síl·labes de vidre“, a la que segueix “Euskadi batega“, inspirada en el conflicte basc i que, ens explica, va escriure quan molts mitjans atacaven el procés de pau, per continuar amb “Aloma, una cançó del primer disc, que encara li agrada cantar.
Tot seguit és el moment de “1948“, una cançó que segons ens explica en Pau, va sorgir en viatge a Palestina que va fer juntament amb Cesk Freixas i Obrint Pas i que els va permetre comprovar com era viure en un camp de refugiats i que serveix com tancament, de què diu, és el “set més rítmic” i que dóna pas al “set que és més unplugged” i, com a mostra, la bateria és substituïda per introduir la lira.
Aquest segon set comença amb “Inventari“, una cançó que parla dels objectes i les coses que encara guardem d’una relació ja trencada i que ha estat adaptada per aquest format reduït. Tot seguit arriba el moment d’ “Utòpics, idealistes, ingenus“, inspirada en les protestes de Febrer de 2012 protagonitzades pels estudiants que, sense calefacció i cansats de les retallades es van fer al carrer, i dels abusos policials que varen patir i que en Pau dedica als somniadors incansables.
Els llums blaus il·luminen màgicament un escenari que ara ocupa en Pau amb l’única companyia de sa guitarra, i que en cap moment ha deixat les lletres amb càrrega, a vegades social, a vegades de denúncia, per cantar-nos “Nit i boira“. Els llums ara es tornen fúcsies per “Fosses del silenci“ que, igual que les flors que es poden trobar al cementiri de València, en llocs poc lògics , recorden les foses improvisades i els morts que encara no s’han trobat des de l’època franquista.  
Tot seguit, “Una nit a Berlin“, serveix com a preàmbul a la presentació dels músics. Després, en Pau demana “una llum tènue”, segons ens diu, per veure’ns les cares doncs vol fer un experiment amb la següent cançó, “Ais!“, un poema que forma part del disc Crònica d’un temps (Disc Medi) de l’Ovidi Montllor i, que segons ens diu en Pau, s’acompanya d’un martell, recordant el soroll dels engranatges  a les fàbriques i que ens demana substituir picant dits i on tots els assistents col·laborant per dir “Ais!”
Segueixen les cançons d’alt contingut social amb “Mil milions“, que parla de la gent que viu sota el llindar de pobresa amb menys de 2$, arriba el moment de recordar als invisibles i amb “Zàpping“, que parla dels mitjans de comunicació, i en la que Pau aprofita per recordar “l’agapón” que va tornar blanca el senyal de TV3 i que més endavant va deixar negre el senyal de Canal 9 i Ràdio 9 i “Línia-1“, on ens explica que, cada mes, encara surten al carrer per recordar les víctimes de l’accident del metro i que no s’oblidi que encara no hi ha responsables.
La recta final, ja pren forma, i en Pau aprofita uns segons per fer els agraïments del concert i continuar amb “Tinc una mania inconfessable“, potser la cançó més intima, sensual i dolça del concert, després de la que ens torna a presentar als músics. Tot seguit, escoltem “Eyjafjallajökull“, la cançó del nom impronunciable i que es correspon amb el nom d’un volcà islandès, que va escriure quan el volcà el va deixar penjat a Praga sense poder acomplir amb els concerts que tenia programats, amb la que posa punt final al concert.
Les queixes del públic, fa tornar a en Pau, que tot sol, ens canta una cançó del proper disc per continuar amb “M’aclame tu”, seguida de la versió que va fer en homenatge a l’Ovidi Montllor de “Al vent“, per la que torna a l’escenari el quartet, i a la que han afegit, “El cant dels Ocells” i continuar amb “Sense equipatge“, on en Pau ens parla de l’ofici de músic i de l’eufòria que invadeix als músics després dels concerts. 

Igual que en el concert de València, on va gravar aquest treball, “La muixeranga” posa punt final al concert, entre aplaudiments, grits de felicitació i amb tota la sala en peu.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here