06/11/2015 Big Band Basket Beat: “Toquen les pilotes” al Teatre Conservatori de Manresa

0
110
Crònica 123

Per fi és divendres i la setmana se m’ha fet eterna per culpa de La Big Band. D’ençà que, al mes de juny, els vaig veure al CaixaFòrum, no he parat de donar-li voltes a l’agenda per intentar quadrar un dia per  tornar-los a veure. És cert que, com ja els he vist, no serà una sorpresa però, estic segura que ara podré gaudir molt més de l’espectacle. En arribar, ens trobem que l’espectacle triat per la platea jove, ha estat un èxit i han fet SOLD OUT. Els més triganers, hem de cercar espais buits entre la gent, amb l’ajuda del presentador.
Els músics van arribant i van situant-se a les seves posicions a un senzill escenari. Una plataforma, fa que els instruments quedin més elevats que la resta. Una fusta a terra, afegeix la sonoritat necessària perquè les pilotes ressonin clarament.
Comença a escoltar-se el “didgeridoo”. És com un tub de fusta que sona fent vibrar els llavis i que molts coneixem com un instrument musical típic dels monjos budistes. També podem escoltar la flauta travessera i, a poc a poc, el teatre emmudeix. Josep Maria Aragall comença a fer aquests sons que,  l’igual que el didgeridoo, he escoltat als monjos budistes. La resta d’integrants, es van afegint, fent rebotar les pilotes.
En acabar la cançó, el teclat es queda sol i en David Sitja-Sardà s’afegeix als repics de les pilotes i ja són 8 pilotes que reboten a l’escenari, per fer la següent cançó. Van intercanviant les posicions i fa més dinàmica l’actuació. En Pol, “el rapero del Carmelo”, entra en acció amb les seves lletres, ara en català… ara en castellà. La sala comença a animar-se i acompanya amb palmes les cançons.
Tothom torna a situar-se. Apareix en Karim Djilali, el brekdancer del grup, fent que la gent pari encara més atenció. Tots els que estem a la sala, els acompanyem picant de mans, movent el cap al ritme de la música, deixant anar petites exclamacions doncs  amb cada moviment, sembla fet de gelatina i que el seu cos hagi de desmuntar.

Una de les noies, La Mon, la veu solista, comença a cantar “They Don’t Care About Us”, la coneguda cançó d’en Michael Jackson. La gent es remou en les seves cadires i una exclamació, més sonora que abans, em diu que ja han reconegut els primers acords de la següent cançó. La seva veu inunda mentre seguim la cançó, alguns cantant amb ella, altres només tatarejen, però tots seguim el ritme amb les palmes.

En acabar, en Josep Maria Aragay (co-director del projecte) aprofita per presentar als components del grup, fent una petita descripció: En David Karim Djilali (el Breakdancer del grup), Davide (jugador de preferent en bàsquet), Isma Sajarani (el menjador de Durums), l’Hèctor (l’elegant), l’Estel·la (la flautista), l’Andrea (la més seriosa), en David Sitges-Sardà (co-director i bateria), David (la nova incorporació), Roger Sans (al teclat), la Mom Mariné (cantant i ballarina) i, per últim, el Pol  (el “rapero” del Carmel que llença ganivets amb les seves lletres).
Les càmeres i els mòbils intenten captar els moviments quan comencen a fer rebotar les pilotes de nou. I, quan les pilotes s’aturen, és només per deixar pas a la música. Els primers a tornar a fer-les sonar són la Mom i en Karim. S’intercanvien les pilotes a la vegada que segueixen el ritme amb els rebots, com si fos la cosa més fàcil del món. La resta torna a situar-se i, com l’anterior vegada que els vaig veure actuar, torno a recordar el so de les batukades.
Tot seguit, la Mom torna a col·locar-se al darrere. Comença el moment més especial per a mi, amb una de les cançons que més m’han agradat mai, “Nothing Else Matters”, una cançó de Metallica, i que molts de nosaltres coneixen per la versió feta de la Lucie Silvas. I, a continuació, sóna “tocant les pilotes”, la cançó de què pren nom l’espectacle que estem veient.
Seguidament i molt breument, en Josep Maria, ens explica que és el projecte,  aprofita per fer els corresponents agraïments i ens avisa que només resten 2 cançons. De seguida comença a sonar la següent cançó, plena de ritmes àrabs. Com a final de l’espectacle arriba “Bailando”, la coneguda cançó de Enrique Iglesias, que escoltem a ritme de rumba, amb tothom en peu ballant. Una gran ovació posa el final definitiu a l’actuació.

Aquesta vegada, puc intercanviar unes paraules amb Josep Maria i mentre sortim de la sala, no deixem d’escoltar elogis i bones paraules sobre l’espectacle que acabem de veure. Realment, tot un gust, veure aquest grup de nois i noies que, amb les seves cares, hem comprovat que han gaudint i han emplenat d’energia la sala.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here