19/12/2015 Bruno Oro: 100 anys de Sinatra

0
90
Crònica 136

Fins ara, sempre he estat centrada en la cançó en català i si no arriba ser per una casualitat, així seguiria. Al matí, fa unes setmanes que escolto La Vida, un programa diari que fa la Sílvia Copulo a Catalunya Ràdio i quan vaig escoltar la veu d’en Bruno Oro, vaig pensar que havia d’escriure sobre ell i el seu espectacle “100 anys Sinatra”. A mesura que l’entrevista avançava, més clar ho tenia i aquí estic. Un dissabte, que res havíem planificat. Esperant que el concert comences.

A les 21:12 em fixo que la primera baixada de llums, ens avisa que l’espectacle està a punt de començar. Tot es fa fosc i comencen els aplaudiments de benvinguda. Els músics de la Vicens Martin Dream Big Bandes situen. Afinen els vents i altres instruments. De sobte, 3 focus blaus donen un xic de llum al faristol del director. Una petita introducció i el director dóna inici al concert. La Vicens Martin Dream Big Band comença a sonar. Els focus blaus i vermells cobren vida. Apareix en Bruno, vestit de gala i els aplaudiments  el reben.

La primera cançó que escolto és “Come fly with me”. La música em transporta als anys 50. El so dels vents donen calidesa i el so de la bateria posa ritme. El teatre, que està molt ple, esclata en aplaudiments. La forta veu d’en Bruno saluda i empren, tendrament, la lletra i els acords de “Don’t worry ‘bout me”. El final em sorprèn gaudint de la cançó amb els ulls tancats.

Seguidament escoltem “I’ve got you under my skin”, la coneguda cançó, que em recorda al meu pare i la meva infantesa. El rítmic repicar dels platets de la bateria… Els potents vents… els acords, que tan bé coneixo, sonen invaint tot el teatre. De sobte, en Bruno ens parla de la jornada de reflexió L’humor d’en Bruno, ja trigava a aparèixer  i ens anuncia que la següent cançó és “Torito bravo” del Fary. Unes rialles se’ns escapen i comença a sonar “Fly me to the moon”, justament la cançó que em va permetre aconseguir les entrades del concert.

Tot seguit és el torn de “Just in time”, amb la seva alegre melodia i com a contrapunt la sua i càlida “The September of my years”, mentre la veu potent i tendra del Bruno acarona a tots i cada un de nosaltres. En Bruno marxa de l’escenari i mentre la Vicens Martin Dream Big Bandtoca “All of me”, un tema instrumental.
Quan torna Bruno ens parla de lo gran que és el teatre i del sprint que ha de fer intentar arribar a temps i unes rialles tornen a escapar-se mentre els llums es tanquen. Quasi tot ha quedat a les fosques per escoltar “Night & day” i, continuant amb les cançons càlides i tendres, sóna “Love is here to stay”. En Bruno, quasi no veu a la gent que hem vingut i pregunta si hi ha algú a dalt també. Per continuar amb “You make me feel so young”.

Ara qui marxa és el pianista i això vol dir, segons ens explica en Bruno, que ell s’ha de seure i, mentre ell toca el piano, ens canta “One for my baby” i seguidament “It’s never to see”. Tot seguit, en Bruno torna a marxar, i escoltem “The kid from Red Bank”, una altra cançó instrumental, que acaba convertida en una batalla de saxos, que tothom agreix amb uns forts aplaudiment.

Bruno torna per cantar-nos “Where or when”, seguida de “Get me to the church on time” i el ritme torna a ser present al teatre, per cercar el suau contrapunt amb “It’s was a very good year”, “Let’s fall in Love” i “My way” que porta casa amb el meu pare de nou.

Ja en la recta final del concert, Bruno ens demana aixecar-nos per oferir-nos “New York, New York”, que canta i balla el teatre en peu. Entre aplaudiments i com a final de concert ens torna a cantar “Fly to the moon” perquè “Strangers in the night”, que és la cançó que li han demanat, no sé la sap encara.

I així, entre tendresa i ritme, entre bromes i silencis, acaba un concert que a fet un repàs per unes cançons a les quals en Bruno ha sabut donar el seu toc sense que perdin l’essència d’en Sinatra.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here