22/01/2016 Autoput: Amb vistes a Queen i a les emocions

0
119
Crònica 143

Quan al programa de la Sala Kursaal, vaig llegir el títol del concert, tot i saber que era un homenatge pel 25è aniversari de la mort d’en Fredie Mercury, ni de lluny podia imaginar el que m’esperava divendres. Només tenia clar 3 coses. La primera, que anava a gaudir d’un bon concert doncs un espectacle del Kursaal, sempre és una garantia de qualitat. En segon lloc que, tenint en compte que sempre m’ha agradat en Fredie Mercury i Queen, evidentment anava a gaudir amb el concert. La tercera, que havien exhaurit entrades a la sala gran, on estem parlant d’unes 800 persones, així que, tanta gent no podia estar equivocada i tocava arribar amb temps. Quan entrem, la sala ja batega. La gent va i bé, cercant les seves localitats. Les converses van pujant de to i comença a haver-hi molt soroll. Des d’on estic, només veig un forat. Està a 2 cadires de mi i simplement perquè ha fallat un acompanyant.


Per fi els llums s’apaguen. El motor i les aspes d’un avió, ressonen per la sala. Els llums blancs, que vénen del sostre, em recorden les pel·lícules d’ intriga, quan els policies des de l’aire  il·luminen als dolents. Un focus groguenc, batega dalt de l’escenari. En Toni, al baix, i en Jordi, a la guitarra elèctrica, apareixen picant de dits. El bateria, els acompanya picant amb les baquetes i “A king of magic” comença a sonar. Els aplaudiments, només s’escolten un moment. Les notes inunden el teatre i l’espectacular silenci de la sala contrasta amb la força de la cançó, que sembla demanar que la seguim. Un silenci que només es trenca quan, quasi al final, tornen a picar de dits. Unes tímides palmes intenten fer-se escoltar i es converteixen en una ovació final. Tot seguit, podem escoltar “Radio Gaga” mentre a dalt, en un semi cercle, dividit en 5 porcions, que es troba sobre la bateria i el teclat, es projecten diferents imatges. Entre elles, la imatge d’en Fredie cantant, i un potent solo de guitarra posa final a la cançó. A hores d’ara, ja m’he oblidat d’escriure. A l’igual que la resta del teatre estic, meitat en mans de la genialitat de les cançons d’en Fredie i meitat perduda amb la veu d’en David.

Els característics i rítmics acords d’ “Another one bites the dust”, comencen a sonar. Des del primer moment, acompanyem amb palmes. En xavi, amb dos teclats alhora, no deixa de moure’s. L’energia de les cançons han començat a escalfar l’ambient a pujar de to i, per donar més força encara, apareixen en Santi Serratosa i la SSM Big Hand, que ens fan gaudir amb forma de fer percussió corporal. En acabar la cançó, la SSM marxa i escoltem a un tren, que ens porta “Breakthru”, amb un espectacular solo d’en Jordi. A continuació, un focus il·lumina els teclats i a en Xavi, cap al que va en David. És el moment de “Don’t stop me now”, amb el seu tranquil inici i l’energia prenent forma en mans de la bateria i la guitarra elèctrica.

La SSM Big Hand, ens torna a oferir la seva percussió. En David surt de nou a l’escenari després d’aprofitar per canviar-se de roba. Ara porta unes malles vermelles i una samarreta negra, que és l’estètica que jo recordo d’en Fredie . Seguidament, ens ofereixen “Under pressure”, el clàssic de 1986 que va fer conjuntament a l’ara desaparegut David Bowie. Podem veure a Fredie en les imatges de les pantalles superiors, on ara es barregen imatges del muntatge de l’escenari per donar pas a “One vision”, fent un guinyo al videoclip de la cançó on podíem veure als Queen relaxats i entre bastidors, i en el que en Jordi ha acabat tocant la guitarra rasgant les cordes del mànec, en lloc de les de la caixa, com és habitual.

Tot seguit, en David juga una mica amb nosaltres, intentant que practiquem la tornada de la complicada “In the lap of the gods”, que comença a sonar. En David empren els aguts i els girs de la música sense dubtar, puja i abaixa de to, mentre intentem acompanyar-lo. Seguidament, amb els primers acords d’ “I want it all”, una sonora exclamació se’ns escapa. En Jordi, ens acaba fent un solo a la gatzoneta (cuclillas) i en David, que ha sortit uns segons de l’escenari, torna amb una boa negra a la mà. La cançó, com no podia ser d’altre forma, acaba amb una gran ovació i que dóna pas a la coneguda “I want to break free”, amb tot el teatre cantant amb ells. Tot seguit, en David, s’asseu a l’escenari i sona el piano, que dóna pas a “We are the campions”, sense que ningú deixi ja de cantar.

Fa molta estona que he perdut la noció del temps i que he acabat transportada temps enrere, quan escoltava cintes i LP’s de Queen i ma mare pensava que escoltava massa música. El que està clar, és que el concert, fa estona que ha agafat més empenta amb cada nova cançó. Èxit darrere èxit. Clàssic darrere clàssic. Potser, per això, el grup surt de l’escenari. Han col·locat 2 cadires, per en Jordi i en David que, sense micròfon, en un acústic pur i l’únic acompanyament de la guitarra, ens canten “Love of my live”, mentre a la pantalla torna a aparèixer Fredie, que és qui acaba la cançó.

Tot seguit, és el torn de la mítica “We will rock you”, i el teatre és un clam que canta i pica de mans i, per reforçar encara una mica més l’energia, tornen a aparèixer la SSM Big Hand que es col·loquen entre nosaltres, ballant i picant també. El cor marxa i podem veure que darrere ja estan col·locats el cor Nuar i, plegats, canten “Now I’m here”. En Jordi, acaba fent un solo, tocant la guitarra amb la boca i el cor marxa de l’escenari. Seguidament, és el moment d’altre clàssic “Bohemian Rhapsody”, una de les cançons que més m’agraden, i acabo intentant cantar-la amb les emocions a flor de pell.


El grup surt de l’escenari i tot queda fosc de nou. El primer a tornar és en Xavi al teclat.  S’han canviat de roba i ara tots van d’etiqueta, a l’igual que passa en el vídeo original. A sobre de l’escenari, a les pantalles es pot llegir QUEEN. Només distingeixo un punt blau i uns reflexes violetes que el tenyeixen i comencen a sonar els acords de “Who wants to live forever”. Veig que el cor Nuar està situat al darrere i, per tant, substitueix a la National Philharmonic Orchestra, que apareixia en el vídeo. Ja no puc evitar que les llàgrimes s’escapin i, menys encara quan sona “The sow must go on”, que fan amb el cor Nuar i es situen a un costat de l’escenari per cantar-nos “Someboy to Love”, mentre al costat contrari es situen la SSM Big Band.

Començo a ser conscient que portem quasi 2 hores d’espectacle i que el concert enfila la recta final, quan en David s’acomiada i fa els habituals agraïments a tècnics, ballarins, al cor i per descomptat a nosaltres. Com no podia ser d’altra manera, “Friends will be friends” és la cançó triada com a tancament del concert. Jo marxo en un núvol, tatarejant en cara les cançons que acabo d’escoltar. Pensant, en el cotxe, de camí a casa, com m’ho faré per explicar el que avui he viscut sense deixar-me res oblidat i arribo a la conclusió que és impossible transmetre per escrit un concert com aquest. S’ha de veure viu i en directe.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here