23/01/2016 The NewCat_Ètnic: Converteixen en Tradicionàrius a l’Auditori

0
125
Crònica 143
Tornar a l’Auditori! Quin gust! Sempre diré que és un dels millors llocs on pots gaudir de la música. La sala Tete Montoliu és un lloc acollidor amb una bona sonoritat. Les primeres files, properes a l’escenari, amb una mica d’inclinació que afavoreix la visibilitat. Aquesta vegada a l’Auditori arriben The NewCat _Ètnic_, de la mà el cicle Tradicionàrius, que presenten Ruralisme il·lustrat (Seed Music Records). 7 músics que, encapçalats per Manu Sabaté i amb la veu de l’Anna Sabater, no sols han creat el seu propi segell discogràfic per difondre la música tradicional catalana i els seus instruments, sinó que inclouen temes propis. Puntuals, arriben a una la sala força plena, on borinots de Sants al fons, estan preparats per quan arribi el seu moment. Darrere els instruments, a l’escenari, hi ha unes ulleres, imagino que per projectar les imatges creades per Sílvia Isach. 



Els llums es tanquen. Els músics entren a l’escenari i l’espectacle comença. La primera cançó que sona és “Els tres garberets”, en la que esta basada “Els segadors”, segons diuen els musicòlegs i ens explica en Manu Sabaté. A les ulleres de l’escenari, com pensava, les imatges comencen a aparèixer. Tot seguit, és el torn de  “Marinere”, que ens parla d’un mariner que va marxar a Cuba, i al que acompanya el so tan especial del pandero quadrat. Tot seguit “L’hostal de la Pera”, aquesta vegada amb pandereta i viola de roda.

L’escenari, que s’ha tenyit de vermell, va canviant, a poc a poc, al blau. La gralla canvia de mans mentre escoltem “El poder del cant”, la història de l’amor frustrat d’una princesa per un pres que rebutja la seva llibertat per continuar engarjolat, fent música. En acabar l’Anna marxa de l’escenari , mentre els músics ens interpreten el “Contrapàs Cerdà de Sant Pere de Torelló”, amb una màgica combinació de sons entre la viola de roda, el tambor i la gralla. Torna l’Anna per cantar-nos “Peiret i solo de Percu”, amb un escenari ple de verd i un final, tipus batalla, entre la bateria i el tambor que dóna pas a la presumida “La girondaina”, que aconsegueix convertir en rosa els focus que els il·luminen. Les ulleres s’han convertit en dos rellotges. Les agulles giren unes en sentit contrari que les altres. Tot s’ha tornat blau, per acompanyar “Margarideta”, on ens demanen cantar la tornada. Ens divideixen en 2 grups per cantar-la: un grup fent un to més baix i l’altre ho fa en un to més alt i aquesta vegada les ulleres mostren 3 ninetes.

A hores d’ara a ningú li pot passar per alt que l’espectacle, que intenta lligar les cançons, les imatges i els colors. Les músiques tradicionals, potser als més grans, ens fan recordar moments concrets de la infantesa com a mi però el que més atrapada em té és poder gaudir amb la meva nena de la nostra música més antiga. Veure l’atenció amb la que la escolta, és tot un plaer per a mi.

El grup continua amb “La ploma de perdiu”, una cançó que, ens expliquen, van recollir d’un tamborinaire i flabiolista. Les plomes, de les quals parla la lletra, es passegen per les ulleres i, tal com diu, el verd inunda l’escenari. Tot seguit, sona “El Ballet de muntanya” i a les ulleres veiem unes formes que em recorden les muntanyes. En acabar la cançó, l’Anna torna a marxar. 


Els 2 percussionistes baixen de la tarima on estan instal·lats. L’un amb el pandero a la mà, l’altre amb una mà de morter picant. En Manu, ens explica que avui és l’últim dia que canten amb l’Anna i com quan van començar a tocar, la Gemma Humet torna a cantar amb ells i ens ofereixen, plegats, “El testament d’Amèlia”. Un torrent de veu, invadeix la sala i  acarona a cada un de nosaltres.



La Gemma, no és l’única col·laboració que ens han preparat i, pel següent tema, mentre el grup ens toquen “Penedès”, una sardana inspirada en el toc de castells, els Castellers de Sants, que fins ara estaven al fons, s’apropen i en mig del petit espai que hi ha davant les butaques i l’escenari, munten un pilar de quatre, mentre llegeixen un poema, que és aplaudit per tothom. Torna l’Anna i, mentre amb la Gemma ens canten la “Jota dels gegants de Valls”, ella balla acompanyada per un noi. Seguidament sona “A la muntanya”, desprès de la que en Manu dedica uns minuts a presentar al grup. Segons va, dient el seu nom, es van afegint a la cançó que no deixa de sonar. El grup saluda i marxa, però els aplaudiments i les queixes, els hi fan tornar de seguida per fer els habituals bisos.

La primera cançó a sonar és “Sa núvia d’Algendar”, un tema tradicional mallorquí, com l’Anna. L’última cançó que escoltem és “El Marinero”, que fan de nou amb la Gemma i amb ella tanquen el concert definitivament. Sortint de la sala, estic segura que ens creuarem altre cop i només puc esperar que sigui aviat.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here