30/01/2016 Ramón Aragall: Timidesa? Naturalitat? Simplement Música i Ànima

0
75
Crònica 147
Per fi dissabte! Els dies sembla que s’han fet més llargs del compte i han trigat a passar. Perfil (DiscMedi), primer treball d’en Ramon, el CD que va portar-me la Raquel, ja treu fum. De fet, la Raquel és la culpable que tingués l’agenda de Gener feta i decidís moure-la per poder venir avui i que, encara que mai ho faig, escoltes el disc sencer abans de veure un directe. Aquesta vegada, els meus costums, va quedar trencats quan, al Koitton vaig conèixer al Ramón. És l’únic dels “Amics” amb el que quasi no havia parlat. La seva veu suau, les ganes amb què em  parlava d’aquest concert, em van fer moure l’agenda i encuriosir-me fins a límits insospitats, fins al punt de tenir la necessitat d’escoltar-lo abans d’hora. Sempre ho faig al revés, primer el directe, després el CD. Trobo que li posa una mica més d’encant, recordar allò que ha passat.

Quan arribem, després de mil voltes per intentar aparcar, el Koitton ja comença a estar ple i entre la gent que ha vingut veig que està en Pol Cruells, l’Albert Carbonell i en Caïm Riba. Pels instruments que esperen a l’escenari, m’adono que en Ramón actuarà en format trio i mirant al meu voltat veig que part del públic repeteix i que ja els he vist en els dos concerts anteriors d’en Pol. De sobte, sense temps per més, el concert arrenca i sona “Quan començo a entendre-ho”. La música que té capturada el CD, sembla escapar-se per sobre de nosaltres i cobrar vida. Tot seguit és el torn de “Tard i malament”, on en Ramon empren uns aguts encara més canviants. De sobte sembla un suau murmuri. De sobte potent, un torrent de veu sembla voler sortir tot i que en Ramon controla perfectament la seva veu.

Actua acompanyat per l’Albert Català, al teclat, i en Pedro Font (4 Hiverns, ERM), a la guitarra. De seguida comença a cantar-nos “El camerino de la Scala de Milà”, un inici suau i tendre per una cançó que està dedicada al seu pare, el tenor Jaume Aragall, amb la que en Ramón sembla haver buidat la seva ànima i resumir alguns dels seus records d’infantesa. Tot seguit, sona “Converses cordials”, primer single d’aquest treball, que ens parla d’aquests amics que tothom ha tingut, que no estan bé i que no deixen ajudar-se, per continuar amb la melangia de “La jungla en moviment”, que dóna pas a “Lluny”, una cançó de bressol i que és la més curta del CD.

En Ramón només ha publicat un disc i, potser per això, ha decidit incloure en el concert dues versions. La primera que ens canta és “Personal Jesus”, una de les cançons més conegudes i de més èxit dels mítics Depeche Mode, inclosa a l’àlbum Violator. Tot seguit ens canta “No eres de verdad”, un dels temes que canta en castellà, que sembla escrita per voler desemmascarar la falsedat d’algú que només viu per aparentar, tot i que en Ramon ens diu que és una cançó d’odi màxim. A continuació els coneguts acords de Si creuo la porta”, una mica més animada i una de les cançons que més m’agraden.

El concert arriba al final i continua amb la versió de “Weird Fishes” de Radiohead, una veritable oda a l’amor? A la mort? Encara no he aconseguit esbrinar el significat d’aquesta meravellosa barreja de lletra i música, que sembla pot adaptar-se al teu estat d’ànim i que, la veu d’en Ramón aborda sense dubtes deixant entreveure la fascinació que té per la cançó i, pel seus propis comentaris, per In Rainbows, el disc que la recull. Una preciosa versió que ara lamento no haver gravat.
Com a tancament del concert “Un último adiós”, altra cançó que ens canta en castellà, on s’acomiada, abans de morir, d’algú molt important per ells i que ha triat per acomiadar-se de nosaltres. Per sort, el comiat és figurat i sé que ens tornarem a trobar amb en Ramón, molt aviat i mentre tornem a coincidir, almenys jo, seguiré cremant el seu CD.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here