12/02/2016 Elèctrica Dharma: 40 anys i… molts més!

0
108
Crònica 153
Segurament la majoria pensa que el divendres és el pitjor dia de la setmana. Acabes la feina, o els estudis, estàs cansat i la majoria de vegades, només penses a tornar a casa però, per a mi, sols una part és certa. Justament divendres, en sortir de treballar, comença el meu cap de setmana de concerts i encara que, després, s’hagin d’endreçar les ideesper escriure-les, per a mi, és tot un luxe. Avui ens espera el Kursaal, un dels llocs més agradables que conec per cobrir un concert,. A més a més, el concert és de l’Elèctrica Dharma, un grup mític, i per sort, indestructible, tan actual com el primer dia, ple d’energia i amb el que no hem pogut coincidir des de l’Acústica 2015, així que el pla és perfecte. Per les xarxes, sabem que hi participaran el Cor Incordis, el grup de bastoners Manrússia Van del Pal, els Tabalers de Xàldiga  i els Geganters de Manresa i que també hi serà la colla castellera Tirallongues de Manresa.

Quan arribem al Kurssal, Tirallongues ja hi són al patí, aixecant castells. Tot i això, solament 10 minuts més tard de les 21 hores, el concert arrenca. Pel xivarri, està clar que hi són a primer pis, per veure el concert. La sala, que està plena de gent i sorolls, queda en silenci quan, el costat esquerre de l‘escenari comença a emplenar-se, a poc a poc, fum. Unes llums blaves l’il·luminen, donen un aire misteriós l’escenari i l’emplenen de màgia. Un dial sembla rascar com si una ràdio, sintonitzes emissores, cercant alguna en concret i les cançons provessin a sonar. El fum ja arriba a la platea, on estem naltros, els aplaudiments esclaten per rebre’ls, mentre els músics es situen i la festa comença.

La música comença a sonar. No té gaire importància la cançó doncs tothom està pendent, exclusivament, de l’escenari i la primera cançó comença a sonar. En Joan (Fortuny), ens ànima i obedients aplaudim. Tot seguit, reflexos blaus, vermells i blancs emplenem l’escenari. En Joan, tot energia. El públic, atrapat per la màgia de la banda. Els llums juganers banyant escenari i músics. La connexió entre tots i tot, s’ha fet només trepitjar l’escenari i escoltar la primera nota. La gran ovació, que s’escolta, signa les meves sensacions i això, només acaba de començar.

En Joan dedica uns moments per agrair la presència dels Tirallongues, que es fan notar aplaudint. També, a tots el que avui estem al teatre, per celebrar aquests 40 anys dalt de l’escenari i de seguida, escoltem els acords de “Sant Marti del Canigó. El so del saxofon soprà, invaexi tot l’escenari, que ara s’ha tenyit d’un vermell intens. El ritme canvia i a guitarra elèctrica reclama el seu espai. Una nota, inacabable, escapa del saxòfon i sembla lluitar per guanyar la durada, als aplaudiments que sonen a la vegada. Sincerament, tinc greus problemes per a concentrar-me en les cançons, que tan bé conec, si parlem de melodies, i que tan desconec, si parlem de noms. En Joan, font inexhaurible de força i energia, actua com un potent imant.

Ja hem canviat de cançó? Doncs sí! Ara només toca el teclat de la María i l’altre teclat, s’ha “transformat” en trompeta i estem escoltant “Ball llunàtic-toc”. Un petit parlament i una nova cançó “Benvinguts a l’esperança dels vençuts”, a la que segueix “No volem ser”. Llums verdes i blaves banyen músics i escenari. Cada “Iè, Iè” va alternant-se entre la Dharma i nosaltres. Cada “Independència” i cada cop de bateria, fa canviar el llum del vermell al verd, en una seqüència que acaba amb la cançó i amb en Joan, en Lluis (Fonoll) i en Pep (Rius) agenollats a terra.
Seguidament el Cor Incordis és cridat a l’escenari. Es situen a la dreta. I sense teclat ni bateria, escoltem “Stella*Splendens”, a la que segueix “Polorum Regina” que també fan amb el cor, però aquesta vegada també s’afegeix la bateria. Tot seguit, tot ha quedat fosc uns segons. Només veiem, il·luminat pels blancs i vermells, al Joan, i “Contra el fusell, un somriure” comença a escoltar-se i el teatre canta amb ells, per seguir amb “Muntanyes russes”, que per uns segons sembla una balada, il·luminada per blaus, vermells i blancs, que de seguida canvia a una alegre tornada, vestida de grocs i vermells, per tornar-se balada novament al final.

Ara, col·loquen una taula i cadires. Pa i Vi, per cantar-nos, com ja és habitual, “Mitjanit” així que, calculo que estem, aproximadament, a la meitat del concert. La bateria es queda a dalt i es transforma en un calaix. El moment més íntim del concert, acaba d’arribar, amb una tendra melodia de mitjanit, que va transformant-se en conegudes cançons: “Que li darem al noi de la mare”, Patufet”, “La cançó del cola-cao”, “Cargol treu banya”, “El meu avi”, “No volem ser” i ??. Amb tota seguretat, ha estat un moment màgic i molt ovacionat, amb tothom cantant les cançons.

Retiren la taula i quan parlen de l’Esteve i el Josep, en Joan es trenca. Ha d’aturar-se per prendre aire, per poder continuar. Naltros, li fem costat i, com no podia ser d’altra manera el Kursaal esclata en aplaudiments, oferint-li el nostre suport i calor. Mentre escoltem “Catalluna”, un petit vídeo amb imatges d’ells i els seus concerts, va passant i en acabar ressona l’ovació més gran fins al moment. Tot seguit, el concert sembla reprendre’s amb uns suaus acords de guitarra, i sona “L’oucomballa”. El fum torna i els verds semblen escampar-se per tots llocs. La cançó va accelerant amb els acords més coneguts i així arriba l’alegre “Craspufmerdac”.



A hores d’ara, només em manca la falta d’interaccions de la gent. No puc entendre com no està tothom aixecat de les cadires per poder ballar i em sorprèn que els aplaudiments siguin per tancar cançons i no, per acompanyar-les. Em treu dels meus pensaments l’arribada dels bastoners Manrússia Van del Pal, que han pujat a l’escenari per oferir-nos, conjuntament amb la Dharma, “L’àngel de la dansa”, en una dansa que sembla cobrar vida i ritme a cada cop.

Amb el crit “Per Josep”, comença a sonar els acords de “La gent vol viure en pau” i, entre tots, van recitant els versos, mentre llums, fúcsies, els banyen. En Joan baixa de l’escenari, sense deixar de tocar el saxòfon. Es mou entre les primeres butaques. Torna a l’escenari i corre per ell de punta a punta. Salta. I per fi, després d’aquesta demostració de control de respiració i energia, aconsegueix que la gent s’aixequi dels seients, aplaudeixi, balli, salti i cridi amb ells. Ara els que arriben a l’escenari són els Tabalers de Xàldiga i plegats toquen “Festejada (de timbals)”. Ressonen els tabals i ressonen els acords. Tothom segueix en peu ballant, aplaudint, cantant. És impossible resistir-se al clima que s’ha generat i per continuar amb ell escoltem “Ronda de nit” amb la que en Joan ens presenta als músics, tot i que jo diria que és impossible que hi hagi algú que no sàpiga qui és cada un d’ells i aprofita per fer els agraïments a les entitats que han participat i als tècnics. Els llums es tornen blaus i suaus, mentre s’acomiaden al crit de “Força Dharma” que, tot i no ser ja a l’escenari, no s’apaga, sinó que cada cop sona més i més fort. I, amb el mateix crit que han marxat, tornen per fer els bisos finals.

Per tancament han triat “Correfocs” que tothom, encara en peu, canta i balla, mentre focus, taronges, com si de rajos de sol es tractessin, volen escalfar al Joan, que acaba fent la cançó sense samarreta i caminant fent el pi, com ja és habitual. Tot seguit, en canten “Inanna” per la que demanen a la gent del públic que pugi amb els a l’escenari, on ja hi són els Tabalers de Xàldiga  i els nans dels Geganters de Manresa. Per l’ovació final, tothom segueix en peu i, per l’estona d’aplaudiment, sembla que ningú té ganes de reconèixer que el concert ha acabat.

Mentre pren les jaquetes i marxem, no puc evitar pensar que, si naltros des de butaques, tenim aquest “subidon”, la Dharma ha cansats però feliços. Queda demostrat que 40 anys, per ells ho ha estat res i que encara els hi queden piles per molt de temps més. Per sort!!!

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here