27/02/2016 Pau Alabajos: Cançons que escalfen cor i ànima

0
113
Crònica 159
Ahir, aquesta mateixa sala, compartia la nit amb Feliu Ventura i l’aire encara té la calidesa del seu concert. Com ahir, la sala està plena. Aquesta vegada, el Barnasants, ens ha portat al Pau Alabajos i, amb ell, un altre trosset de València i l’aroma de Nashville, que és el lloc on s’ha gravat el treball que avui ens presenta L’Amor i la Ferocitat (Bureo Músiques).

Els vent encara afinen quan en Pau entra a l’escenari. Amb mirada alegre i pas segur, pren la guitarra. Entre aplaudiments, saluda i obre concert cantant-nos “La transició modèlica i la mare que m’ha parit”. Per aquest concert, en Pau es troba acompanyat del conegut quartet de cordes, amb la Laura Navarro a la capçalera, bateria, baix i guitarra elèctrica que, juntament amb la gran acústica de la sala, donen una sonoritat especial al directe. En Pau, tan natural i proper com sempre, agraeix a l’auditori i al Barnasants que els aculli per aquest concert però, sincerament, crec que som naltros qui hem d’agrair concerts com aquest.

Tot seguit escoltem “Escala de Richter” i a continuació “La pell de brau XLVI”, el Poema de Salvador Espriu que Pau va musicar juntament amb en Toni Xuclà. Un núvol de fotògrafs es troben al peu de l’escenari, mostra de l’interès que aquest concert a despertat no solament en nosaltres si no també en els mitjans. Seguidament, és el moment de fer un petit recordatori dels seus anteriors treballs i així escoltem  “Síl·labes de vidre”, de l’àlbum Teoria del Caos, una cançó que neix d’un vers del poema “Sonata d’Isabel”, d’en Vincent Andrés Estellés, i a la que segueix “Omertà”, un tema que parla de la corrupció tot i que, com diu en Pau “podia haver sigut un disc sencer i no una cançó”.

A continuació, sona “Torrent”, una cançó composada pensant en la seva ciutat i tot seguit “Sóller”, un poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel que Pau va musicar en 2 dies doncs era per un homenatge al que van convidar-lo i fins que no va arribar allà no es va assabentar que havia de ser una cançó, al que la bateria i la guitarra elèctrica donen un ritme molt especial. Tornant a les cançons de l’anterior repertori un sonor OH! escapa quan escoltem els primers acords d’“Una nit a Berlín” que pren un aire, força romàntic, quan els focus es vesteixen de rosat i blau. A continuació escoltem “Cada vegada”, amb el màgic punteig de Laura Navarro al violí, que pretén trencar amb aquesta tendència de cançons més alegres i que, segons diu en Pau, sempre hi ha una cançó “per tallar-se les venes i es aquesta”.

En Pau ens adverteix que hem d’ajudar amb la següent cançó, “Blitzkrieg”, que és quasi una marxa militar i tots, dempeus, donem puntades a terra tot imitant el so de les botes militars, doncs la banda justament ha perdut la percussió que ara està al càrrec dels vents. Seguidament, i amb un altre OH! força sonor, palmes i fins i tot algun xiulet, escoltem “Inventari”, que acaba sent la més aplaudida fins el moment i que, en acabar, Pau aprofita per presentar a tots els músics. Per continuar el viatge, pels anterior temes, sona “Utòpics idealistes ingenus” que, inicialment dedica al estudiants del Vives i que acaba dedicant a una noia doncs, sorprenentment, entre nosaltres tenim una de les estudiants del centre. Aquest tema, com molts dels anteriors, també finalitza amb una altra sonora ovació.

Tot seguit, ens canta “Mil milions”, que ens parla del trist i actual tema dels refugiats, “3540124”, una cançó d’amor i agraïment o, com en Pau diu, “no apta per diabètics” per lo ensucrada que és, la magnifica “M’aclame a tu” que, tot i ser molt diferent en aquest nou treball, portaran en versió original aviat a EEUU, “Eyjafjallajökull”, la cançó de nom impronunciable que pren el nom del volcà islandès i “Línia 1”, el tema composat pensant en l’accident del metro que va patir-se en Torrent i que en Pau reconeix “és difícil de fer en directe. Al meu voltant, igual que durant tot el concert, la gent canta i mou el cap al ritme de les noves cançons més electròniques.

Encarant la recta final, escoltem “Aloma”, una cançó de desamor que han retocat i com a final de concert “Viure” després de la que marxen de l’escenari.

Tothom es posa a picar de peus, reclamant que tornin per fer els habituals bisos i així torna el quartet de corda, el baix i en Pau per, ara sense bateria, regalar-nos “Firenze”, que ha de reiniciar perquè la calor ha desafinat la guitarra, i la meravellosa “Tinc una mania inconfessable”, on les palmes quasi ofeguen els versos. Per acabar, sona “Sense equipatge”, que amb l’enèrgic inici de les cordes i acompanyada pels nostres aplaudiment, posa la guinda a un màgic viatge de llocs, amor, desamors, denuncies i sentiments que han escalfat cor i ànima.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here