06/03/2015 Rozalen: La música que arriba a tothom, traspassant límits

0
74
Crònica 163
D’ençà que vaig escoltar a Rozalén, en l’entrevista de Catalunya Ràdio, porto tota la setmana esperant que arribi diumenge i la meva curiositat ha crescut. Això de fer arribar la música a tothom i la sensibilitat que demostra incorporant la llengua de signes, la poca importància que li va donar, em sembla que afegeix un encant addicional i demostra la qualitat humana de l’artista. A més a més, l’acústica del Teatre-Auditori de Sant Cugat és perfecte i la comoditat de la sala un extra genial per no dir que, hi ha un altre afegit, Izah, que ha estat batejada com la princesa del soul, farà de telonera de Rozalen.
Una sala plena espera l’inici del concert. Tan bon punt com arriba IZAH, comença a cantar “One more day”, una cançó amb molt de ritme, a la que segueix “Clover”, que dedica a les dones treballadores (recordem que el 8 de març és el dia de la dona treballadora). Tot seguit, escoltem “Goha move on”, amb focus fúcsies i blaus jugant a amagar-se al ritme de l’electrònica del Senyor Chen. Mentre els últims triganers continuen arribant, Izah enfila la recta final de la seva actuació cantant-nos “Now or never”, el primer single, mentre es mou de punt a punta de l’escenari, demanant palmes i fent una tornada sense música, per tornar a ella. Com última cançó i acompanyada pel Samuel Vidal, guitarra de Rozalen, ens canta “Parte de mí”, un tema inèdit que fa res ha estrenat en vídeo, després de la que marxa entre aplaudiments.

Tot queda a les fosques i la música ambiental amenitza el temps que es necessita per canviar els instruments i adequar novament l’escenari.

Els primers a arribar són els músics i crits acompanyen l’entrada de ROZALEN i de la seva amiga BeatriRomero, traductora del llenguatge de signes. Els acords d’“Ahora”, una cançó d’amor, comencen a sonar i, des del primer minut, les palmes l’acompanyen. Ambdues noies van vestides de negre i porten un clavell vermell al cap. Per a mi, que no entenc el llenguatge de signes, els delicats moviments que fa Beatriz, semblen una coreografia expressament creada per la cançó.

Una breu salutació de Rozalén, dóna pas a “Photocall”, que els focus vesteixen de morat i blanc. En acabar, una advertència de la cantant “Yo hablo mucho así que, si queréis que me calle, tirarme algo”. Aquesta breu frase, ja ens deixa entreveure el caràcter juganer i divertit que té. Seguidament, escoltem “Será mejor”, dedicada a Joaquin Calderón, i que com les cançons que avui presenta, és del seu segon disc Quien me ha visto, amb palmes que no s’aturen, llums blancs i fúcsies jugant per l’escenari i Beatriz, traduint al llenguatge de signes, que m’està resultant hipnòtica.

Rozalén ens explica que la seva mare no anava al cine des de Yo soy esa i que ha tornat ara per veure a la seva nena i, així, entre bromes, o potser parlant en serio, escoltem el bolero “Berlín”, amb el suau punteig de la guitarra, inclosa en la BSO de Perdiendo el Norte, la pel·lícula de Nacho G. Velilla. Seguidament, sona “Para las dos”, en la que ens adverteix que necessita ajuda perquè és del primer treball i, seguidament “Susurros de papel”, amb el ritme ben marcat per bateria.
Rozalen té un carisma impressionant, que arriba atots els racons de la sala i el seu aire de nena entremaliada, sembla que ens ha atrapat a tots. Allà on miro, veig caps movent-se al ritme de la música, gent cantant i acompanyant les cançons amb palmes. La complicitat entre Rozalen i Beatriz és evident en cada gest i en cada mirada. Així que, quan la trapella cantant ens pregunta “¿Estáis muy a gustito?”, ja imagino que alguna cosa passa i, no m’equivoco doncs ens avisa que faran “la canción más triste que hemos hecho nunca”. Els acords, de la bellíssima “Mi fe”, comencen a sonar. Més que cantar, la lletra plora i sembla que la cantant aboca cor i ànima en cada paraula. Llums turqueses tenyeixen l’escenari, el baix passa a la bateria i així, a 4 mans, aplaudiments i xiulades, acaba la cançó.

Per trencar aquest moment de tristor, cal un gir dràstic i Rozalen demana llum de sala, per a veure’ns i comprovar si hi ha nens a la sala, perquè puguin a l’escenari i, plegats, canten “Las hadas existen”. Aquest moment, tan tendre per a tothom, continua amb un tema que de petita li agradava molt a Rozalen, segons ens confessa, i escoltem “La belleza”, una versió de la cançó de Luis Eduardo Aute, plenada de colors rosats i blanc pels focus, que fa amb l’única companyia del teclat.

Per continuar, escoltem “Alivio”, un tema inspirat en els versos d’un amic i a continuació, “Mis palabras”, per la que entra en acció la caixa. Continuant amb el punt flamenc, ens diu que per la següent cançó han demanat a 3 “palmeros” molt guapos (el baix, el bateria i el guitarrista) perquè els ajudin a cantar “Me arrepiento” i, seguint amb les bromes, fan fora a un d’ells, perquè toqui la caixa. A continuació sona “Los artistas”, un tema que parla de les dificultats que tenen tots els artistes per viure de la seva professió i, potser per contrarestar l’amargor de la denúncia, els focus tenyeixen l’escenari amb un verd esperança.

Tot seguit, posant la nota divertida i alegre, escoltem “Tonta” i, després d’explicar-nos com va conèixer a Beatriz, en canten “Bajar del mundo”, a la que segueix l’alegre cúmbia “Somos”. Finalment, ens canten la coneguda “80 veces”, que és la cançó amb la qual pretén tancar el concert, així que saluden i marxen de l’escenari, entre aplaudiments i amb tot l’auditori dempeus.
Però les queixes i els aplaudiments no s’aturen i per fi, tornen els músics. Ambdues noies, vénen darrere d’ells, agafades de la mà, per fer els bisos.
Amb alguna gent dempeus ballant, escoltem “Vuelves”, amb els mòbils fent llum com si es tractés d’encenedors, seguidament fan “Comiéndote a besos”, on tothom canta amb ells i finalment “Saltan chispas”, que serveix de cloenda definitiva a un màgic concert, que ha traspassat les barreres del so, per arribar a tothom que ha volgut gaudir d’ell.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here