03/04/2016 Verdcel: El poder dels sentiments i les estacions

0
109
Crònica 172
Moltes descobertes es fan per casualitat i així vaig descobrir a Verdcel. Un retweet sobre el seu verkami, em va fer fixar en el seu projecte. Després, una altra casualitat, la festa de presentació del Barnasants, va fer possible que l’escoltes en directe i ja vaig quedar atrapada. Amb dues cançons, va aconseguir que en l’Antiga Fàbrica Damm només hi hagués dues coses importants: la seva veu i les meves oïdes. Allà mateix, vaig decidir que havia d’escoltar-lo en directe com més aviat millor així que, en les dues propostes anteriors, que Barnasants ha programat relacionades amb ell, hem estat (Sota les cunetes, Justícia i Del cor a les mans). Per descomptat, avui no podia ser menys. He seguit a les xarxes les estrenes dels seus videoclips, fins a arribar a l’estrena del projecte en directe. Avui, arribo al C.A.T., sabent el que escoltaré i, simplement, espero que el concert faci brillar les espurnes dels anteriors.
Les converses han quedat silenciades des del moment en què els músics han trepitjat l’escenari. Una breu salutació i el concert arrenca amb T’estime igual”, que parla de l’amor ideal, amb una dolçor i calma que fa escoltar les promeses, incloses en la lletra, amb més força. Tot seguit escoltem “A mans besades”, que parla de les coses quotidianes. La bona acústica del CAT permet gaudir de la sonoritat de Verdcel que, per primera vegada veig actuar amb banda, però sense perdre la seva essència i amb cançons plenes de sentiments. El concert, com les estacions, està format per 4 parts i sabem que, durant tot l’espectacle, hi haurà projeccions.

El primer passeig el fem per la primavera i Verdcel ens explica que, fent un repàs,  han rescatat algunes cançons. Acompanyant, la primavera, sona “Mar de muntanyes, muntanyes de mar”, evocant llocs, paisatges i, naturalment, mars com diu lletra i títol, “Tela amb tela”, amb unes llums vermelles, com la ràbia, acompanyant una lletra que denuncia les injustícies i un teclat suau, que permet escoltar tots els matisos de la potent veu d’en Verdcel, “Tenim els dies”, on llums blaus acompanyen imatges de cel i núvols, per una cançó centrada en l’esperança d’un temps millor, després d’un fracàs i on la guitarra elèctrica dona un toc esperançador i alegre.

A continuació, passem a l’hivern amb “No et valores”, una cançó inclosa en el segon treball de Verdcel, que inicia la veu d’en Toni Medialdea. Després de dedicar uns moments a presentar a la banda i a Daniel Olmo, germà d’en Alfons i que s’encarrega de les projeccions, el concert segueix amb “L’altiplà”, amb grocs, recordant-me l’odi, que van de la mà d’imatges de racionament i postguerra, “No sé si ets”, on Alfons seu i, simplement, fa moviments, ven mesurats, com si fos un actor o d’un mim es tractes, que donen més força a les paraules, i amb imatges de bombes i explosions evocant la fi del món de la que ens parla la lletra, i “Ací”, que ens canta assegut a l’escenari, com si estigués entre amics, amb una sola imatge a la pantalla: la paraula SORT.

A hores d’ara, suposo que estem a la meitat del concert, doncs hem arribat a la tercera estació, la Tardor. Per aquesta estació, les cançons que ha triat són les que em semblen més suaus i escoltem “CadiRa”, “El pou”, una dolça cançó de la queal va estrenar clip poc abans d’aquest concert, “Fundes”, amb el so del teclat recordant-me un orgue, fent encara una mica més tendre el tema, i amb imatges de l’Alfons igual que al clip i “Fullaperenne”, altre dels clips estrenats la setmana anterior.

Com a darrera estació, i per tancar concert, ha triat l’estiu, amb les cançons, potser, més vitals com “Globus aerostàtic”, “Flors d’estiu” en la que a més de cantar, recita cap al final, “Punt de rosada” o “La font i l’excursionista”.

El concert, sembla haver arribat al final. L’Alfons presenta, de nou als músics que, a mesura que són presentats fan un petit solo, mentre les imatges continuen. Tothom aplaudeix amb ganes i els músics marxen però, els aplaudiments no s’aturen, i tornen ràpidament per fer els bisos.

La primera cançó a sonar és “Arbres, software i un té”, a la que segueix “Cargol” i, després que l’Alfons agraeixi a tothom haver vingut i com a cloenda, escoltem “Terceres persones”. El suau i rítmic repicar del tambor, acompanya la música i eleva volum i tempo per tornar a calmar-se just al final, quan es tanquen els llums. Tot i marxar, encara no ha acabat el concert, doncs tornen per fer una última cançó “que s’han  deixat” i, així, amb “Riu força”, l’espectacle finalitza. 

Sortint de la sala, tot són bons comentaris sobre el concert i jo marxo amb una sensació dolça i plena d’emocions, com les lletres i la veu d’en Alfons.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here