22/05/2016 Cor Giovinetto: La qualitat d’un cor recentment electrificat

0
68
Crònica 187

No és la primera vegada que cobrim un directe d’un dels cors del concurs Oh Happy Day. La veritat és que abans del programa, ja sentia fascinació pels cors i sempre m’ha semblat que empastar veus en un d’ells, és més complicat que en un grup musical dels, incorrectament, nomenats tradicionals. Més de 2.000 persones han gaudit dels concerts dels Giovinetto, tot i que en el concert d’avui estrenen format, per tant, veurem l’estrena i en una sala amb una sonoritat espectacular. Ni la pluja, ni l’embolic de cotxes, que hem trobat per arribar, poden minvar les ganes de veure’ls i sembla que, igual que el meu cas, és el cas de moltes altres persones, doncs la sala està plena.

Els primers a situar-se a l’escenari són els músics. Pel nou format, que és més elèctric, es troben acompanyats per la bateria, el baix, la guitarra i el teclat. I, d’acord amb aquest nou format, la primera cançó que escoltem és “Sugar”, dels Maron 5, que comencen cantant les noies i a la que després s’incorporen els nois del cor. Està clar que el grup està emocionat i, fins i tot, sembla una mica nerviós, cosa molt normal quan enfiles un nou format. Les primeres paraules són d’agraïment i també per informar-nos que, a més a més d’iniciar una nova etapa, acaben de guanyar el premi Cultura dels Premis del Diari Regió 7 2016, que aviat recolliran.

Seguidament, ens canten “Evrything’s all right”, un dels temes més conegut del musical Jesucristo Super Star. Em sorprèn força la seva sonoritat doncs, tot i ser un tema molt enèrgic, els arranjaments són molt suaus. A continuació podem escoltar “Aquest cony de temps”, d’Els Pets. No sé què està passant avui. Tot i que la sala, sempre té una acústica perfecta, em costa entendre la lletra i quan, unes tímides palmes comencen a sonar, per acompanyar els moments finals, encara em costa una mica més. L’única cosa que tinc clara que no és cosa de la sala ni del Cor.

L’alegre “Hey soul sister”, de Train, comença a sonar. Els aplaudiments, que acompanyen el final de la cançó, donen pas a què ens expliquin la història del següent tema. Així, ens diuen que, quan en Joan Dausà feia de presentador de la festa dels súpers, van anar a conèixel i, a cappella, van cantar-la i ell, els va convidar a cantar-la a la festa final al Palau de la Música i “Jo mai mai” comença a sonar. Estic segura que, des del primer moment que han nomenat al Joan, tothom tenia clar de quin tema es tractava però això no fa menys especial la forma en què sona, ni minva la cura amb què ells l’interpreten.

Tot seguit, escoltem “Hores d´amor”, d’El musical més petit, un tema desconegut per a mi, al que segueix “Lacrimosa”, de Mozart, una peça molt especial, que fan sense banda i que, des del meu punt de vista, és la primera que s’escolta perfectament i que em permet per fi gaudir del Cor i de la Sala. Sembla que al públic li passa al mateix que a mi, perquè és una de les peces més aplaudides. Tan aplaudida, que sembla l’última.

En David Trias, demana llum de sala per poder veure’ns i saber d’on som. Els focus blaus de l’escenari ens banyen i un sonor “Sou pitufos!” fa brotar una rialla a tothom. Després del petit guirigall de llocs, ens canten “Who wants to live forever”, un conegudíssim tema de Queen, que escoltem en absolut silenci i que serveix per tancar la part més elèctrica del concert i donar pas a la part més romàntica, que inicia “Amor particular”, de Lluis Llach, dedicada a naltros i a la que segueix “Paraules d’amor”, de Joan Manel Serrat, que és el primer tema que van fer, tots junts, com a cor i que inicien a l’escenari mentre la resta del grup va incorporant-se entrant pels passadissos laterals fins a situar-se al passadís central, del patí de butaques.

Una vegada que tots hi són, novament, a l’escenari escoltem “O Fortuna”, de Carl Orff, un tema molt energic i ovacionat i que, ens expliquen, sempre canten al cotxe. Seguidament, és el torn per “Super trouper”, d’Abba, després de la que en Marc ens avisa que el final està arribant. Sense gaire temps per les queixes, en David comença a cantar-nos “Arrels”, d’Esquirols i en acabar, arriba el moment de la presentació de la banda en què cada músic, fa un petit solo, cada vegada que diuen el seu nom.

El final arriba de la mà d’“ABC”, dels Jackson Five, que rep una sonora ovació i ara ja, sense banda i amb en Marc al piano, escoltem “Per què he plorat?” i l’“Himne dels pirates”, ambdues del musical Mar i Cel de Dagoll Dagom, que reben una gran ovació i que, tot i que els llums es tanquen uns segons, la gent aplaudeix en peu. Gràcies a això i, si no seiem, ens guanyen un tema extra i així ens canten “Think”, d’Aretha Franklin i, mentre el teatre al complet els hi dediquem altra ovació, dos 2 canons de colors esclaten i posen el punt final al concert.

Sortint del teatre, puc escoltar comentaris positius per totes parts. El repertori ha sigut variat i hem escoltat molts temes coneguts i que ja havien interpretat al concurs. Llàstima els problemes inicials de so o, potser no, doncs ens ha permès comprovar que la qualitat del cor no la pot minvar res. Tot un plaer per les oïdes gaudir d’un directe dels Giovinetto i acaben d’estrenar format. Quan estigui més rodat i polit segur que encara brillaran amb més forca.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here