14/05/2016 Doctor Prats: L’únic Doctor que sols recepta festa

0
100
Crònica 184
Avui anem de Festribal i… què és això? Doncs tenint en compte que és cosa del Doctor… Ni idea del que pot significar. Bé!, ni idea, ni idea… no! Anem a la festa de presentació que ens ha preparat Doctor Prats, a gaudir d’una explosió d’energia i ritme, al ritme d’ Aham Sigah (Música Global), el seu segon disc. Quan has vist els directes del grup, quan coneixes la seva música, no cal saber res més.

Quan arribem, la Sala Bikini, està en ebullició. A l’entrada, just al costat de les escales de baixada cap a la pista, ens trobem instal·lada una petita carpa, que fa de tenda i on també estan pintant a la gent. La gent fa cua. Les cares pintades, amb colors senzills i fosforescents, a l’estil indi amb el mateix estil amb què el grup apareix a la portada del disc.

El grup arriba al ritme d’una intro… tribal… com si d’una dansa de la pluja es tractes, en filera i sense quasi temps més que situar-se i prendre els instruments, els acords d’ “Ara!” comencen a sonar. La sala, que està plena, canta i balla amb ells. Com nosaltres, ells també van pintats, fins i tot, l’Oriol Cors (bateria) porta una corona de plomes d’indi al cap. La música invadeix tota la sala. Els vents, mouen els seus instruments i a baix, la gent mou els braços amb ells. Amb una sola cançó, s’han ficat a la butxaca a la sala en ple.

El primer recordatori, de l’anterior treball, arriba a mans de “M’he trobat” i “Botifarra de pagès”, ambdues de Patates amb Peix (Autoeditat). La música està amb un volum un xic elevat pel meu gust però la gent canta tan fort que em sembla que si abaxeixin una mica el so, no els escoltaríem. Aquest disc, més elèctric que l’anterior, ha fet que el grup electrifiqui les anteriors cançons, que tan bé coneixem. No necessiten animar a ningú. Tot i així, en Mark-e Riera (veu i guitarra) s’apropa al canto de l’escenari i la gent reacciona amb més energia encara.

Un segons per saludar. En Marc ens crida “Bikini com estàs?” i la resposta de tots dient “Molt bé!” s’aixeca com un clam. En Marc ens torna a cridar “En teniu prou?” i sense temps a respondre “No hi ha prou” comença a sonar. Gent de totes les edats es barregen entre el públic. Nens amb els pares, adolescent, gent gran… Tothom balla i canta. Fa poc més d’un mes que s’ha estrenat aquest nou disc i dubto que hi hagi algú que desconegui les cançons.

Una petita aturada per recordar-nos que fa un any presentaven el primer disc Patates amb Peix (Autoeditat), aquella vegada a Terrassa (llegir la crònica) i que avui ho fan a Barcelona, els hi permet gaudir i, potser, creure’s una mica més com ha estat de segura i meteòrica la seva trajectòria.

No hi ha temps per més. “Aham Sigah”, el crit de guerra que han convertit en cançó, comença a sonar. Les cançons es succeeixen amb una velocitat increïble. Ara estem cantant  “No t’encantis” i de sobte ja estem cantant “Singalele”. La sala batega, canta, balla, es mou al seu ritme, es mou amb ells i ells, a dalt l’escenari però tan propers,  gaudeixen, toquen, canten, es miren i ens miren. Els ulls brillants, picarons, alegres. Una màgica i enèrgica festa es transmet des de l’escenari a l’últim racó de la sala.

Al crit de “Malgrat tot el que diguin, visca la terra”, la sala coreja “Lliure”. Fins a 3 cops ho repeteixen. Un fort, l’altre encara més. “Malgrat tot” comença a sonar i tot seguit és el torn de “Sona” on cada final és un clam de la sala. No hi ha temps per res. Una nova entremaliadura arriba. En Ramón Figueras (trompeta) i en Guillem Boltó (trombó) es converteixen en hostesses a qui hem de seguir i “A Sant Hilari” comença a sonar. Fan pujar a 3 noi@s del públic per jugar al Limbo però, no hi ha ni corda ni pal, la trompeta marca el límit per on han de passar.

No hi ha descans possible. Està clar que volen esprémer fins a l’últim segon i no tenen cap intenció de relaxar-se i la festa no para. Aquest cop és la presentació d’una cançó nova i “L’Estaca” comença a sonar, a la que “De matinada” i “Protagonista”, ambdues de Patates amb Peix (Autoeditat). Seguidament ens canten “Mira-la” i tot seguit sona “Rocamboleska”, de Patates amb Peix (Autoeditat).

No solament han fet que les cançons anteriors siguin un xic més elèctriques sinó que la coneguda “Doctor Prats” acaba convertint-se en un medley on escoltem des del toc de castells, a ritme de reggaeton, a la Patum, passant per la coneguda “I Like To Move It“. A continuació, segueixen amb “La recepta”, que és la cançó amb què pretén tancar el concert i amb la que surten de l’escenari. Els crits, dient no hi ha prou, ressonen per tota la sala com mai i en regalen “Adéu fins aviat”, que inicia sol en Mark-e i que acaben tots plegats.

Els Doctor Prats han trobat la recepta perfecta i saben com a pujar el nivell, encara que sembli impossible. El seu so segueix olorant a festa, reggae, fusió i ara a electrònica, però sobretot a energia i bon rotllo. La mateixa que saben contagiar i amb la que s’han guanyat un merescut espai en qualsevol lloc on vulguin una bona dosis de… Festibral!.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here