27/05/2016 Pol Cruells i Ramón Aragall: Pinzellades de Folk mediterrani i Indie electrònic en la nit del Guitar Festival

0
126
Crònica 188
La música és la meva passió d’ençà que era molt petita. Gaudeixo cada segon, cada nota, cada acord i cada paraula que un músic pronuncia. I no solament, escoltant un disc o durant un directe, també ho faig quan escrit, quan intento explicar el que he vist i sentit. Així que avui, tinc les expectatives molt altes doncs el concert, que ha programat el Guitar Festival, és doble. M’agrada molt la música d’en Pol i també la d’en Ramón. No sabria quina triar i el fet d’escoltar als dos, en la mateixa nit, em sembla espectacular.

El primer a actuar és en POL CRUELLS que presenta Astronauta de terrat (Microscopi), el seu 5è disc i que fa, per primera vegada, amb només una variació sobre l’ordre del disc doncs, el tema que més li agrada sonarà en últim lloc.


Una sala petita i amb les cadires ja disposades, tot i que encara no està plena, espera pacientment, vestida de vermell que comenci la seva actuació. Quan els músics prenen el seu lloc, uns suaus turqueses apareixen per acompanyar De Moçambic a Brasil, una dolça cançó, amb guitarra i banjo, com sempre però, amb Caïm Riba, als teclats, al que veig per primer cop amb ells tocant. De seguida comença a sonar “Astronauta de terrat”, la cançó homònima amb el disc.

A poc a poc va arribant més gent, que ocupa les poques cadires que encara resten buides o s’asseuen a terra. Un nen petit, equipat amb uns cascos, per protegir-lo del volum de la música, assegut a primera fila a terra amb la mare, capta la meva atenció i la de molts dels que aquí estem. Imagino, per la forma en què el mira i els gestos, que és el fill d’en Xavi Castanys, a la mandolina. L’escena és meravellosa i de fons, van sonant els relaxants i tendres temes del disc, “Hipsters de manual”, “Mai sols”, on ja ens demana si la sabem perquè l’acompanyem o “Vi de resina”, amb la que viatgem fins a Grècia.

Els músics, més que en un concert, semblen en un assaig o en una reunió entre amics. Les seves cares relaxades i somrients. Els seus gestos i mirades, còmplices amb el nou públic i els amics amb qui coincideixen als concerts. Els temes van sonant, sense quasi descans i amb “Baila La Iguana”, en Pol ens demana que els imitem i els seguim en una tornada sense lletra, a la que segueix “Còdols i records”, “El petó furtiu” i “Jo canto”.


He de dir que, em sorprèn quan en Pol ens avisa que faran les dues darreres, perque sembla que acabem d’arribar a la sala. Finalment no són les dues últimes, sinó tres. La cloenda d’aquest concert, tan familiar, arriba amb “De mà en mà”, “Les valls del foc” i “Summer travel mates”, la cançó que hauria d’haver estat la primera i que fa de cirereta del pastís.

Aquesta vegada, no hi ha bisos i comença l’activitat dalt l’escenari. Els músics que marxen, recullen els seus instruments, i els que arriben, els col·loquen, tot lo ràpid que poden per donar pas a RAMÓN ARAGALL i Perfil (Discmedi), el seu 1er disc, que aquesta vegada actua amb la banda al complet. Per mi, serà la primera vegada que veure aquest format i, quan en Ramón, com sempre que el veig, sembla arribar sense voler molestar, no puc evitar fer-li un somriure, tot i que estic segura, que ni s’haurà fixat.

Una curta i senzilla salutació dóna pas a “Quan començo a entendre-ho”, el tema que ha triat per obrir el concert. Seguidament és el torn per “Tard i malament” i, com sempre que l’escolto, els super poders dels quals parla la cançó, semblen estar a les cordes vocals d’en Ramón. Una potència de veu, canviant sense parar, ara a dalt ara a baix, contrasten amb aquest músic que pot arribar a semblar fràgil però que té un control de veu espectacular. Quan arriba “El camerino de la Scala de Milà”, una cançó dedicada al seu pare, el tenor Jaume Aragall, una tendresa infinita, s’apropia de la sala aconseguint un silenci absolut.


Les mirades entre Ramón i els músics, deixen entreveure complicitat i amistat, segurament més enllà de la relació que, com companys de grup tenen. En Ramón, canta fixant-se en nosaltres o potser en algun punt inconcret entre nosaltres però no hi ha un sol gest que no deixi entreveure que gaudeix. Ells i tots els companys de grup gaudeixen d’un directe, envoltat d’amics i coneguts. Allà on mira, somriu, posant-li una mirada de nen entremaliat.

Les cançons, escampen per la sala i escoltem “Converses cordials”, el primer single del disc, la “Jungla en moviment” o “Lluny”, una cançó de bressol que, amb la primera frase li arrenca un somriure i un comentari “és una cançó de bressol, però… m’han dit que és una cançó sensual”. Des del primer acord, la màgia que desprèn en Ramón ens ha atrapat però, la naturalitat d’un comentari com aquest, ha posat el llacet al regal de la seva música.

Com era d’esperar, les versions no podien faltar i la primera que sona és “Weird fishes”, dels Radiohead inclosa en un disc que li agrada molt In Rainbows. Tot seguit, escoltem “No eres de verdad”, amb unes notes allargades que semblen no tenir fi, a la que segueix “Si creu la porta”, que dóna pas a una versió de Psycho Killer, dels Talking Heads, després de la que aprofita per fer un ràpid agraïment al Guitar Festival i cantar-nos “Un último adiós”, la cançó que serveix de cloenda.

Ara, també els hi toca recollir de pressa, doncs hi ha altre esdeveniment a la sala. Nosaltres marxem pensant que la vetllada ha estat perfecta i esperant que aviat puguem coincidir de nou amb la màgia dels directes d’aquests grans músics, que sempre aconsegueixen emplenar-nos de bones sensacions i energia.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here