07/10/2016 Aspencat vibrant des de la Marina Alta “Cap a la Mediterrània”

0
97
Crònica 205

Aquesta és la tercera vegada que gaudim de la Fira Mediterrània i el concert amb què començarem la Fira és molt especial per a mi. Fa dos anys també obríem Fira, com avui, amb Aspencat i ho fèiem a la Sala Stroika. Llavors, era la meva segona crònica i encara recordo els nervis. A hores d’ara, he pogut parlar amb ells, he fet 5 cròniques sobre ells, de fet avui serà la 6à, tot i que és la meva crònica numero 205. No puc estar més feliç. Intento no sentir-me diferent que en altres concerts, però no puc. És un concert especial i ho he de reconèixer.


Mirant al meu voltant veig un Teatre Conservatori, que fa goig, emplenant-se i és que han exhaurit entrades. Cal recordar que aquest concert porta el nom de “Cap a la Mediterrània” i, com en un viatge, passejarem per Tot és ara (Halley Records), l’últim treball que han publicat, tot que també ho farem per la discografia del grup, per tant, es fa lògic que emplenin la sala.


Un so, crec que d’onades, em treu dels meus pensaments. Encara amb les cortines, sense descórrer, escoltem els instruments de la Camerata Bacasis afinant. Quan les cortines s’obren, la Camerata està situada i unes llums blaves intenses els banyen. Els primers acords, en mans del violoncel, em fan pensar en un vaixell, cosa lògica tenint en compte que a l’escenari tenim 2 veles de vaixell i la festa comença, quan en Kiko i l’Ivan apareixen cantant “Musica neix de la ràbia”, de l’àlbum Tot és ara (Halley Records), ens arrenca palmes i ens fa alçar els punys mentre cantem amb ells. En Kiko arrenca a parlar i es fa evident que, com sempre, el posarà veu a les petites aturades entre cançó i cançó. De seguida, torna la música i aquesta vegada amb “En els teus ulls” de l’àlbum Essència (Autoeditat). El bon rotllo del grup, ja s’ha posat a la butxaca al públic amb els primers acords i per continuar, és el torn de “Seguim en peu”, de l’àlbum Tot és ara (Halley Records). Les lletres, extenses i plenes de denúncia, reivindicació i sentiments, són cantades a força i ganes per tothom. De fet, amb tantes ganes que els acords finals del violoncel quasi no s’escolten.

Un grup tan reivindicatiu com Aspencat, no podia oblidar-se del preocupant tema dels refugiats i per fer-lo ha triat una cita d’en Martin Luther King, que en Kiko cita en valencià, donant-li aquesta sonoritat tan especial:

“Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos;
però no hem après l’art senzill de viure com a germans”

Amb aquesta introducció escoltem “La distància”, de l’àlbum Essència (Autoeditat). Una vegada iniciades les denuncies, no podien oblidar-se de les desaparicions i els judicis que, sense garantia, havia provocat el feixisme i, al crit de “Manresa, antifeixista!”, donen pas a “Nit d’esperança”, de l’àlbum Essència(Autoeditat).

Tot seguit, un petit canvi de ritme, passant de “Vull brindar”, de l’àlbum Tot és ara (Halley Records), a “L’últim segon”, de l’àlbum Naixen primaveres (Autoeditat), continuant amb “Xiqueta dolça“, de l’àlbum Obri la Llauna (Autoeditat). Mentrestant, tothom canta amb ells, ara amb les mans alçades, ara fent palmes i tota la sala s’emplena amb l’energia de tots i cada un dels músics que veiem a l’escenari. Seguidament i mentre fan una dedicatòria, a totes les dones valentes i a totes les dones de la sala, dues de les violinistes principals deixen els seus llocs i en situen flanquejant a en Kiko i l’Ivan, per cantar-nos “Crida”, també de l’àlbum Obri la Llauna (Autoeditat). Seguint amb les mencions, que aquest cop és pels pobles que fan guanyar batalles, escoltem “Escriurem mil batalles”, de l’àlbum Tot és ara (Halley Records).

El concert, tot i que en anar apropant al final, sembles impossible, va agafant més i més empenta i mentre l’Hèctor acompanya al calaix i escoltem “Batega la ciutat”, de l’àlbum Essència(Autoeditat), no puc deixar de pensar que, igual que la cançó, la sala al complet fa estona que batega amb Aspencat i la Camerata. En Kiko fa una altra cita, aquesta vegada d’en Martin Niemöller, un actiu militant pacifista:

“Els nazis, primer van venir a buscar els comunistes, i no vaig parlar, perquè jo no era comunista.
Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.
Quan van venir a buscar els jueus, No vaig dir res, perquè jo no era jueu.
I quan van venir a buscar-me a mi, Ja no quedava ningú que pogués defensar-me”

I de seguida sona “Trinxeres en la foscor”, de l’àlbum Tot és ara (Halley Records), que dóna pas a “Quan caminàvem” i, a la que segueix, “L’herència”, de l’àlbum Naixen primaveres (Autoeditat), després de la que marxen de l’escenari fent que, les queixes i els aplaudiments, apareguin instantàniament. Com és habitual, els Aspencat tornen a l’escenari per regalar-nos “Naixen primaveres”, de l’àlbum Naixen primaveres (Autoeditat) i “Som moviment”, de l’àlbum Tot és ara 
(Halley Records).

El temps ha passat molt de pressa i el concert ja s’ha acabat. Sortim amb les piles recarregades amb la música i les lletres plenes reivindicacions i denuncies que, amb la sonoritat de la Camerata, semblen haver pres un caire especial. El que està clar que les cordes i Aspecat combinen a la perfecció i que ja tinc ganes de tornar-vos a trobar.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here