Crida 89 de Vull Escriure: 5. Espill

0
102
Aquests són els requisits de la crida 89, la cinquena de la temporada:
Paraula obligatòria = «Espill»  (s’accepten plurals)

Minicrida (OPCIONAL) = El text que escriguis ha de passar en un ball
Extensió = 300 mots (tens un marge de +/- 100 mots per complir amb l’extensió)

I el meu text “El ball somniat“:

Aviat tornaven les festes del poble. Cada any, el mateix neguit: Què ningú li regalés el fanalet i quedar-se asseguda mentre tothom ballava. Com a molts pobles, hi havia tradicions que encara es conservaven i durant la festa major, encara hi havia el costum de regalar fanalets a les noies. Es tancaven els llums de l’envelat i només els llums de les espelmes il·luminaven el ball. Lògicament, tot el poble esperava el moment, per descobrir i confirmar les parelles que durant l’any s’havien format.

Tots els anys, d’ençà que va complir 12 anys, participava en la comissió de festes i col·laborava preparant les gimcanes, acomodant als músics, preparant i repartint la xocolatada dels petits o com a cambrera a la barra de l’envelat, especialment, durant el moment dels fanalets. Però aquest any estava més neguitosa que mai. Allà estaria ell. Ja feia 3 anys que l’havia vist per primer cop i encara seguia enamoradíssima com el primer dia que el va veure. Durant aquest temps havia aconseguit apropar-se al seu cercle d’amics, integrar-se en el grup i, fins i tot, el més meravellós: Què el sàpigues de la seva existència i parlés amb ella.

Aquella nit, se sentia diferent. Potser pel vestit, seleccionat amb tanta cura, potser perquè feia res que havia complert 15 anys. Hagués volgut que el gran espill, que tenia a l’habitació, li tornés la seva imatge com la d’una princesa, però havia vist a la mateixa de sempre, simplement enfundada en un preciós vestit. La cançó dels fanalets la va treure dels seus pensaments i una simple pregunta la va portar a la realitat: Vols ballar? Era ell, fanalet encès, que li somreia i li allargava la mà per treure-la a ballar. Estava bocabadada. No podia quasi respirar. Mentre caminaven aquells 4 passos, que li semblaven kilòmetres, notava com tothom els mirava sorpresos però, els seus somnis s’havien fet realitat i el món va deixar d’existir al seu voltant. Només la música i ell tenien sentit.

Comentaris Rebuts

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here