Crida 90 de Vull Escriure: 6. Funeral

0
84

Aquests són els requisits de la crida 90, la tercera de la temporada:

Paraula obligatòria = «Funeral»  (s’accepten plurals)
Minicrida (OPCIONAL) = Escriu un text en el qual apareguin 3.000€
Extensió = 300 mots (tens un marge de +/- 100 mots per complir amb l’extensió)

I el meu text “Imaginació desenfrenada

No feia gaire que treballava en aquella empresa. Era una constructora dels seus propis hotels i després els explotaven. Allà es movíem força diners. Era normal fer transferències força importants. El pitjor és que no sempre podien fer els pagaments així. A vegades necessitaven imports en efectiu perquè hi havia un imprevist. La transferència trigava massa i els imprevistos havien de resoldre’s ràpidament. A més a més, depenent el moment, alguns serveis o alguns materials, podien variar molt de preu d’un dia per l’altre i rebaixar costos era imprescindible.

A vegades els diners arribaven en efectiu i llavors, era el seu cap qui anava a fer els ingressos i ella, només havia d’encarregar-se de fer els xecs o repartir els diners. Algunes vegades li havia tocat anar a ella. Semblava estrany que hi hagués una altra persona, de total confiança i més edat treballant allà i moltes vegades pensava que el més normal seria que no li encarreguessin a ella.

Aquell dia, el seu cap no hi era i necessitaven urgentment treure diners en efectiu. A sobre, dels 2 bancs amb què treballaven, només hi quedaven xec del més llunyà. Morta de por, va prendre el bus i, després del trajecte més llarg del món, va arribar a la finestreta i va donar el xec. El caixer era el de sempre, que la coneixia perfectament, li va facilitar el sobre amb els 3.000 euros doncs el seu cap ja li havia avisat. Els va ficar a la bossa i va tornar a la feina, amb la sensació que tothom sabia que portava aquests diners a sobre.

Li semblava que tothom la mirava. S’havia arribat a imaginar el seu propi funeral… el seu cap cridant-li perquè l’havien robat els diners… Acusant-la que havia acordat el robatori… Mils històries i a quina pitjor. Ara que ja havia arribat al despatx i li havia donat els diners al seu cap, ja respirava més tranquil·la. Tot i que sabia que no seria possible, només desitjava no haver d’anar amb més diners en efectiu a sobre.

Comentaris Rebuts

 

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here