Crida 92 de Vull Escriure: 8. Vaixell

0
61

XusMas VullEscriureAquests són els requisits de la crida 92, la vuitena de la temporada:

Paraula obligatòria = «Vaixell» (s’accepten plurals)
Minicrida (OPCIONAL) = El protagonista (masculí o femení) ha de ser un pallasso, un soldat, un indi o un pirata.
Extensió = 300 mots (tens un marge de +/- 100 mots per complir amb l’extensió)

I el meu text “Una aventura inesperada“:

Quan era petita, li agradaven molt els llibres amb històries d’aventures. Sempre que llegia algun, ella era el protagonista. Podia ser una princesa, una dama, una índia… Podia ser qui volgués. Un lladre, un pirata, un pallasso… Si volia, era la dolenta perquè, llavors, la dolenta era la protagonista. Els llibres només li donaven una pista de la història que viuria aquell dia. Podia començar sent una princesa i acabar sent una assassina. Els ninos es transformaven en els seus companys d’aventures. Si era necessari, els cotxes, es convertien en vaixells.

Els pares, a vegades, fins i tot, es preocupaven perquè devorava els llibres. Encara no havia començat un i ja pensava en el següent. Es tranquil·litzaven perquè les notes eren immillorables. El que no sabien és que les bones notes, també eren cosa de la seva imaginació. Quan havia d’estudiar era una mestra, donant classe a les nines o els pòsters de la seva habitació i sempre li havia funcionat. En lloc d’estudiar a les nits, jugava a ser la mestra i quan els pares pensaven que estudiava, ella seguia llegint.

Tenia una imaginació desbordant. Moltes vegades havia pensat a ser escriptora però, gaudia tant llegint, que tot el temps que podia, el gastava llegint. No tenia temps per escriure i veure que passava. Els anys passaven i ella seguia vivint les seves històries. Cada dia era un personatge diferent i si hagués estudiat teatre, tothom ho hauria vist normal perquè, a hores d’ara, ja no hi havia ningú que no conegués la seva passió.

Quan més gaudia, era en arribar Carnestoltes. Sempre triava una disfressa diferent. Aquest any, va triar ser una pirata. Fins i tot, portava un lloro com a company. En arribar a la festa, de seguida es va fixar en aquell noi. Era molt guapo i també anava disfressat de pirata. De sobte, va reaccionar. El noi la mirava i li somreia i havia començat a caminar en la seva direcció. No podia creure-ho i quasi ni podia respirar quan el va veure plantat davant seu. La va prendre de la mà i li va dir “Gràcies per cuidar del meu lloro. S’havia escapat”. La va fer somriure i van començar a parlar. No es van separar en tota la nit i les espurnes brillaven al seu voltant, cada cop més intensament.

Va sentir que acabava de començar l’aventura més gran de la seva vida.

Comentaris Rebuts

 

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here