Crida 94 de Vull Escriure: 10. Demà

0
98

XusMas VullEscriureAquests són els requisits de la crida 94, la decena de la temporada:

Paraula obligatòria = «demà» (s’accepten plurals)
Minicrida (OPCIONAL) = El text ha de començar en un cementiri
Extensió = 300 mots (tens un marge de +/- 100 mots per complir amb l’extensió: en cas de dubte utilitza el comptador de paraules de la web)

I aquí està el meu text “A de ser Avui“:

Quan era petita, la tradició familiar era anar al cementiri el dia de Tots Sant, el dia del Pare… com si d’un ritual es tractes. Quan es va fer gran, a vegades sentia la necessitat d’anar, sobretot en ocasions assenyalades i així, va anar poc abans de casar-se i després, en tornar del viatge, també va anar. El seu ram era de flors naturals però havia demanat que portés una petita part artificial per poder portar-li i així el podia tenir present durant un dia tan especial.

També va anar quan es va quedar embarassada. Necessitava dir-li que anava a ser avi. Però, poc abans de tenir el nen, va haver de tornar per acomiadar-se de l’àvia. Per un mes, no va arribar a conèixer el seu besnét. Amb el segon embaràs, va tornar per explicar-lis les novetats i després per presentar a la petita. Més tard va ser el tiet a qui va tindre que visitar. El mateix que feia a vegades de pare, el que va pagar-li els estudis, el que va ajudar-la a ser el que ara era. Ja hi havien tres persones allà, tan importants, que els records, les vivències amb elles, el buit que havien deixat, la feia patir cada dia més.

A poc a poc, va deixar d’anar. Va aprendre a parlar i recordar, sense trepitjar el cementiri i feia l’impossible per retardar el moment d’anar. Sempre pensava, millor demà o millor encara la setmana vinent però no era per la seva aparença. Aquest cementiri era espaiós i ple de sol. Era difícil trobar un dia en què es veies trist doncs sempre estava ple de flors i es veia molt cuidat però els dies anaven passant. El problema era que la seva nena, patia igual o més que ella. Era molt sensible i l’últim cop que van anar, tot ser massa petita per saber on anava i perquè, l’havia sorprès plorant i dient-li “Mama, és que jo també estimava al iaio”.

En el mateix moment, no va ser conscient però, quan al cap d’unes setmanes ho va recordar, va pensar que no podia seguir dient “Demà” havia de començar a dir “Avui”. Ja esbrinaria com fer-lo possible.

Aquesta setmana no hi ha intercanvi de comentaris

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here