20/12/16 Riu: 360 graus de sensacions al Tradicionàrius

0
51
Crònica 229

Ja fa més d’un any que vaig descobrir als Riu, al FIMPT 2015 i des de llavors, els hi segueixo la pista. Encara no havíem tornat a coincidir i, aquest any, només llegir la programació del Tradicionàrius, no necessitava saber res més, tot i que he de reconèixer que llegir que es tractava d’un espectacle innovador en l’àmbit musical i tecnològic, la curiositat era molta. Sota la pluja, d’una freda nit, el Tradicionàrius es preparava per acollir un concert molt interessant. Naltros, arribàvem amb temps suficient per menja quelcom al bar del mateix  C.A.T. 

Una sala, nua de cadires, amb dos escenaris preparats per acollir als músics i amb dos llençols, com pantalles enfrontades, on s’oferien imatges d’aigua en moviment, i ens rebien, reproduint sons que em recordaven un salt d’aigua, potser una cascada.  Tot i avisar-nos que ens podien moure i voltar per la sala, al principi, poca gent va fer-ho excepte per ballar o cercar una visió millor del grup. Una intro va iniciar el concert i, en aquesta ocasió, no em sento capaç d’estructurar una crònica com les habituals. No sóc capaç de saber on s’ha acabat un tema i on ha començat la següent cançó, em vaig perdre per les melodies i els sons. 
Una sala plena, que en cap moment en va permetre apropar-me als músics, escoltava i seguia el ritme amb palmes i alguns crits. Algunes persones ballaven o movien el cap al ritme de les cançons tradicionals però amb to tan personal del grup. Les cançons anaven sonant: “A una noia que passa per les llosanques”, “Ball Cerdà” (amb dos grallers, a peu de pista, acompanyant-los), fins i tot un ball de bastons. Una onada de cançons, ens feia gaudir de la nit i, quan van avisar que “arribava el final”, vaig sentir-me molt sorpresa, com si fes res que hagués començat. Per sort, no es tractava del final, si no d’un canvi de ritme amb què l’Orquestra de corda A 4Cordes es situava a l’altre escenari i ens regalaven encara uns quants temes més. 
Un dels moments més sorprenents i més especials va ser quan, plegats amb l’Orquestra, van tocar “Matí de Solsona”, amb una guitarra hexafònica. Una guitarra de sis cordes, que feia sonar cada corda per un altaveu diferent i que, màgicament, ens envoltava amb els seus acords. En arribar el final, la sala va esclatar en aplaudiments i els Riu no van oblidar-se d’agrair-nos haver emplenat els dos passis que avui feien, doncs aquest darrer, va exhaurir entrades i els va obligar a obrir una nova sessió, abans de la nostra.

A la sortida, la pluja havia emmudit, gelosa dels acords que acabava d’escoltar i el caliu de la música havia obligat a fugir al fred. Les tonades tradicionals i el folk, en mans dels músics adequats, poden transformar-se i captivar a tothom.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here