12/02/2017 Quico Pi de la Serra: Una sala, Dues Tasses, tres amics i grans cançons

0
74

Crònica 234

No venim tant com voldria però és innegable que la Jazz Cava de Terrassa és un lloc que m’agrada molt. Potser per l’encant que trobo en que una antiga cotxera d’autobusos s’hagi transformat en una sala de concerts, potser per la magnifica acústica… o potser per tot plegat però tampoc importa gaire. Avui, Lo realment important és que segur que espero gaudir d’un gran concert de la ma del Barnasants i d’en Quico Pi de la Serra que,  finalitzant la fira de presentació, en porta Dues tasses (Temps Record), el seu disc numero 22. Quan arribem, a l’escenari els instruments esperen ja, no solament a Quico sinó a l’Amadeu Casas i a Joan Pau Cumelles, els seus habituals companys de concerts amb el que, com moltes altres vegades, compartirà escenari.

Sigil·losament, i sense dir res, els 3 amics es situen i el concert s’inicia amb “Si la merda fos or els pobres naixerien sense cul”, de l’àlbum Dues tasses (Temps Record), a la que segueix “Hey hey baby”, de l’àlbum Tot (Discogràfica K Industria Cultural), un blues de Big Bill Broonzy en el que, tot i no tenir lletra, puc veure a Quico com si tatarejes per lo baixet. A continuació, “Els fariseus”, de l’àlbum Dues tasses (Temps Record), una cançó que originàriament es trobava inclosa a l‘àlbum Francesc Pi de la Serra (Edigsa) i “El meu cervell”, també de l’àlbum Dues tasses (Temps Record), altre tema provinent de l’àlbum Palau d’Esports Barcelona 27/2/76 (Basf).

Tot seguit, és el torn per algunes cançons que ha recuperat d’entre la llarga llista dels seus temes i així escoltem “Maria Joanna”, de l’àlbum Pijama de saliva (Edigsa), de la que ens explica va dedicar al president uruguaià José Múgica per legalitzar la marihuana i anar en contra traficants, “Sota dels astres del jazz”, de l’àlbum Qui té un amic (Ariola), un tema de Paolo Conte que va versionà amb Albert Fibla i que avui dedica a la jazz cava,  L’home del carrer”, de l‘àlbum Francesc Pi de la Serra (Edigsa), una cançó que porta amb ell des dels anys 60 segons ens explica i “L’escola de Ribera”, doncs no podia faltar un tema de l’Ovidi.

La complicitat entre els 3 músics s’evidencia, encara més, quan ens interpreten “Me and my chauffeur blues”, un blues de 1941 originari de la multinstrumestrista Memphis Minnie desprès de la que en Quico deixa l’escenari. L’Amadeu i en Pau segueixen tocant en solitari fins que, a una senyal d’en Pau, en Quico torna per acabar la cançó plegats. No cal que ningú ens digui que s’ho passen genial tocant junts, doncs es una cosa que nota, i tothom pot comprovar que amb un gest o una mirada s’entenen perfectament. Ara són en Pau i l’Amadeu qui marxen de l’escenari i en Quico sol, per primer cop durant aquest concert, ens canta “Quan un es torna gran”. El primer, en tornar a l’escenari, és l’Amadeu i junts ens toquen “A una jove”, de l’àlbum Dues tasses (Temps Record) i, tot seguit, és el torn de “Recordant Chet Atkins”, de l’àlbum Dues tasses (Temps Record) un blues instrumental en el que, donat lo bé que s’entenen, la improvisació és molt especial.
Per enfilar la recta final de l’actuació, escoltem “Inventari”, de l’àlbum Dues tasses (Temps Record) inclos abans en l’àlbum Palau d’Esports Barcelona 27/2/76 (Basf), “Flor de clavell”, “Merda” i “S’ha de parlar per més dir”, totes tres de l’àlbum Dues tasses (Temps Record) , “Si els fills de puta volguessin no veuríem mai el sol”, de l’àlbum QuicoLabora(Temps Record), amb la sala entonant la tornada i, com a cloenda, * “Sóc Francesc Pi de la serra”, de l’àlbum QuicoLabora (Temps Record), un tema en el que va incloure, al principi i al final, uns acords de Ray Thomas.
Els músics marxen de l’escenari i, per uns minuts he pensat que havien conclòs definitivament la seva actuació perquè m’ha semblat que trigaven massa a tornar. Ja de nou a l’escenari, podem escoltar “La cultura”, de l’àlbum QuicoLabora (Temps Record) i “Ukulele Blue”, de l’àlbum Dues tasses (TempsRecord), que Quico fa amb un ukelele de ferro, que li van regalar i que té un ressonador dins segons ens explica i en la que l’Amadeu i en Pau deixen sol, novament, al Quico.
El concert ha finalitzat i l’energia i força d’aquest músic demostra que traspua passió per la música i que, es capaç de transmetre-la començant pels acords, continuant per les lletres i acabant per l’actitud.

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here