Sorpresa amb Vull Escriure

0
106

XusMas VullEscriureAquestes darreres setmanes, he estat implicada en un projecte relacionat amb la música, que m’ha absorbit massa temps i que em va fer no poder enviar el text de la crida 96, corresponent a un diàleg.

A més a més, hem vaig despistar i en enviar el text de la crida 97, inspirat en una illa, em vaig oblidar d’apuntar-me als comentaris SOMRIURES.

La sorpresa ha estat quan, al veure els comentaris de la crida, m’he trobat aquest text d’en David Sala, que, tot i dedicar-li a la Mixa, també m’inclou una miqueta.

Mixa en el “País dels somriures”

En l’ufanós i florit jardí dels somriures de Vull Escriure, hi habiten quatre muses anomenades Jenni, Farners, XusMas i Mixa, i que de tant en tant, reben la visita d’en Dèdalo.

El seu jardí està obert a tothom, tanmateix els altres escriptors i escriptores estan tan atrafegats amb el seus relats i comentaris, que, inexplicablement, com si d’una jardí prohibit es tractés, no disposen de gaire temps per travessar la invisible porta que separa el bosc dels trencaclosques del màgic país dels somriures.

Setmana rere setmana, recullen les més boniques flors del seu jardí i intercanvien opinions de com ha estat la florida: però avui, en llegir en l’intangible llibre d’honor de les muses la noticia de la publicació d’un altre relat basat amb fets reals, encuriosit, he travessat la porta decidit a esbrinar que hi havia de cert i que hi havia de fictici en la història de la musa anomenada Mixa. I quina no ha estat la meva sorpresa en descobrir que aquesta autora de somriure burleta, ja té un llarg historial escrivint històries basades en fets reals i contrastats com el que ens ocupa, i que a més, va més enllà de la història, doncs tafaneja i llegeix la ment i els pensaments dels seus personatges.

En aquest relat, la Mixa no tan sols fa palès el seu domini de l’escriptura, del vocabulari, impecables els diàlegs, i no tan sols es conforma amb el domini dels temps narratius i de la situació, sinó que entra en la psicologia del personatge, en aquest cas, en el rerefons i més enllà de l’artista, un espavilat mercader, un insigne botiguer d’art.

La partida, el duel entre el passarell representant papal i el murri Giotto, és digne d’un manual d’estratègia, d’una partida de pòquer, on cadascun va ensenyant les seves cartes: el somriure burleta, afalagador del missatger, finalment amb cara de babau, enfront la impertorbabilitat i cara de pocs amics del pintor, sabedor que te la partida guanyada d’antuvi.

Un relat tan geomètricament perfecte com la circumferència del quadre, com la mateixa O de Giotto, que de ben segur traspassarà els límits d’aquest estrany indret que és el “País dels Somriures”, que em permeto recomanar sigui visitat més sovint, pels seus veïns trencaclosques.

Un excel·lent relat, opinió que faig extensible als altres relats que he llegit, crides 93,94,95 i 96.

Mixa, enhorabona i gràcies a totes les escriptores del “País dels somriures”

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here