Crida 102 de Vull Escriure: 18. Judici

0
54

XusMas VullEscriureAquests són els requisits de la crida 102, la divuitena de la temporada:

Paraula obligatòria = «Judici» (s’accepten plurals)
Minicrida (OPCIONAL) = Que la història sigui de venjança
Extensió = 300 mots (tens un marge de +/- 100 mots per complir amb l’extensió: en cas de dubte utilitza el comptador de paraules de la web)

I el meu text “La millor venjança“:

No vull anar a classe! M’agrada el cole però el que no vull és patir el mateix judici de cada dia.

No m’agraden els dictats. Jo escolto però les lletres no s’endrecen bé quan les escric. No es posen igual que jo les vull escriure. Es desendrecen i la professora no em creu quan li dic que jo les he posat bé. Tampoc m’agrada quan ens fan llegir. Tota la resta llegeix molt de pressa i jo ho intento però em diuen que ho faig com una nena petita. Jo no vull llegir per síl·labes perquè, si no ho faig així, canvio les paraules i les frases no tenen sentit.

Ens fan fer molts exercicis de números i jo no recordo les operacions. A casa, amb la mare, em sé les taules de multiplicar però quan hem de fer càlculs a l’escola no hi ha manera. Dividir? Restar? La senyoreta s’enfada amb mi. Diu que ho faig malament perquè vull i perquè no estudio suficient però no és veritat. Els números ballen i ballen i tornen a ballar. No aconsegueixo entendre les hores perquè tenen masses números i no hi ha manera que les entengui. Perquè el rellotge és tan complicat?

Quan van cridar als pares i em van portar a aquell especialista, pensava que la cosa milloraria però només he aconseguit que em felicitin per trobar dibuixos ràpidament. Que estrany són els grans! Per les lletres i els números, s’enfaden i amb els dibuixos que em fan cercar em feliciten? Ja sé que sóc molt ràpida però si ells es fixessin una mica, també ho farien bé com jo. Potser és que quan un es fa gran, ja no posa tanta atenció.

Avui li diré a la mare que no vull repetir curs allà i que no vull tornar. Li demanaré cercar una escola especial. On sàpiguen que és això de la dislèxia. Jo no ho entenc encara però, d’ençà que van dir-me que era això el que em passava, ja no s’enfada tant la professora i els companys sembla que m’han deixat tranquil·la. Ara ja només em diuen que sóc diferent i que no volen estar amb mi. En una escola on sàpiga que em passa, no em tractaran diferent i treure bones notes. Veuran que es van equivocar i que ells són els que no sabien ajudar-me. Serà una bona venjança perquè se sentiran tan malament com jo em sento encara.

Comentaris Rebuts

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here