25/03/2017 Pep Sala: Ops! Això s’acaba!

0
100

Crònica 241

Altra setmana de bojos i a més a més sembla tenim a sobre el gran diluvi que ha vingut acompanyat pel fred. Les ganes de quedar-nos a casa, ens provoquen però el pla previst és massa bo. Avui actua Pep Sala al Teatre Conservatori de Manresa i ja només resten 2 concerts més pel dia 01 d’abril, el concert que donarà pas a una temporada sabàtica que, tot i bé merescuda, crec que tothom espera que sigui el més curt possible.
L’escenari, banyats de vermells i blaus, desprèn una llum especial que intensifica la música d’ambient que s’escolta i la sala ja està força plena. Només 4 minuts més tard de les 21 hores, els llums es tanquen i una “intro” comença a sonar. En Pep apareix a l’escenari tot sol. Tranquil·lament pren la guitarra, ens saluda i un somriure trapella se li dibuixa quan, mentre es baralla amb els auriculars, ens diu que porta un “pinga” per si guanya el Barça. Tothom somriu amb la seva primera ocurrència i jo estic segura que no serà l’única de la nit.

La primera cançó a sonar és “Si no fos per tu”. De fons, puc escoltar com la sala canta baixet i els músics van afegint-se a la cançó a mesura que van entrant.  Encara hi ha un degoteig de gent que arriba mentre ja escoltem el segon tema “Fes-me un lloc al teu costat” però jo ja estic perduda entre la melodia i el fum taronja i blau que sembla caure sobre l’escenari. En Pep em treu del meu encís recordant-nos que és el darrer concert a Manresa doncs ha decidit descansar durant 1 o, potser, 2 anys. De seguida comencen les queixes però comença a sonar “La cançó de la noia de l’altre cantó del bar” i tothom calla per escoltar-lo. Només es trenca el silenci amb l’ovació que acompanya el final del tema.
En Pep, sense deixar de somriure, deixa la guitarra i ens explica que és molt fan del grup  Pegasus, des de fa molt temps, i que ha estat un gran regal gravar amb ells i comença a cantar “Si pogués tornar a escollir”, que dedica al Santi Arisa. En acabar, enfila cap al piano i, tot i que ja no fa falta, ens demana ajuda per cantar “Envia’m un àngel” i “Mardi Gras”. Els somriures tornen quan en Pep declara que les festes sense dones són les més avorrides i amb aquesta simpàtica presentació arriba la Simone Lambregts, una gran violinista amb qui va començar a fer concerts en 1997 i, tots plegats, ens canten “Sant Patrick’s day”, “Dues llunes en l’espai” i “La taverna d’Old John”. Amb la Simone, la sala s’ha convertit en una festa celta i només trobo a faltar que el seu violí s’escolti una mica més fort.
Simone marxa de l’escenari i, com a contrapunt d’aquests moments tan festiu, han triat “Carpe Diem”, un tema bastant més suau, a la que segueixen “New York”, per la que en Pep ha portat una guitarra que feia força temps que no feia servir als concerts. Tot seguit, arriben “Només una cançó”, un tema que mai havien fet en directe segons ens ha confessat, “Vida moderna” i “Percentatges”. A hores d’ara, en Pep ja està sense jaqueta. Té un somriure permanentment dibuixat als llavis i amb el seu carisma, explicació rere explicació, confessió rere confessió, ha creat un clima càlid com si d‘una reunió d’amics es tractes. 
En Pep, sempre té un moment per recordar al seu company i amic Carles Sabater i quan només resten 2 concerts per prendre’s un descans, no podia ser menys i li dedica les darreres cançons. La primera a sonar és “Ningú ens mourà d’aquí”, a la que segueix “La Balada de la Banda del Bar. A continuació , després de recordar-nos que el concert està arribant a la fi, ens canta “Només ho faig per tu”. Ràpidament s’acomiaden de nosaltres i marxen de l’escenari. Em sembla que, tot i l’avís del final, no sóc jo sola la que s’ha quedat una mica desconcertada per la rapidesa amb què han marxat perquè les queixes comencen després d’uns segons de silenci. 
Per sort, tan ràpid com han marxat, tornen a l’escenari i el primer que en Pep fa és demanar-nos quina cançó volem. El seu somriure encara sembla una mica més entremaliat que abans i comença a cantar-nos “Yesterday”, el conegut tema de Beatles, que segons ens diu li han demanat. També ens diu que l’altre dia li van demanar “La vaca lechera” i la sala en ple esclata en rialles.
En Pep, com altres músics de l’escena catalana, aprofita el moment per fer la seva reivindicació i ens fa una gran observació: “Ja heu votat. Vosaltres  sou el poble i nosaltres el govern així que farem el que vulguem”. La sala esclata en aplaudiments quan comencen a tocar un explosiu popurri que inclou “Si un dia he de tornat”, “4 barres” i “És inútil continuar”, i que la sala canta amb ells. 
En Pep, enfila la recta final de concert preguntant-nos si estem casats i com era d’esperar un sonor NO s’aixeca des de cada butaca però sembla que encara no és suficient per ell  així que pregunta i resposta es reiteren unes quantes vegades, apujant d’intensitat i per fi, donant-se per satisfet podem escoltar ”El tren de mitjanit”, que tota la sala coreja amb ganes. 
Mentre en Pep dedica “a tots els que amics que ens han deixat pel camí” el següent tema, la Simone torna de nou a l’escenari per fer plegats la inoblidable “Boig per tu” i amb “No em diguis mai adéu”, el concert conclou definitivament, fent-nos canviar la càlida vetllada per la freda nit que ens espera a fora.
Crec que justament això, que en Pep no ens digui mai adéu, és el que molts de nosaltres li demanem. Només ens cal desitjar que el cuc i l’adrenalina dels directes li facin tornar molt aviat. Mentrestant, nosaltres seguirem bojos per tu i la teva música.
Gràcies Pep!

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here