Una jornada d’escriptura amb Vull Escriure

0
43

Estic enganxada a escriure i molt feliç d’haver trobat la web del Vull Escriure així que sempre que preparen alguna cosa, intento participar així que quan van planificar la I Jornada d’escriptura, no m’ho vaig pensar gaire.

La jornada s’ha fet en la Biblioteca Jaume Fuster (Barcelona) i ha consistit en 6 hores d’escriptura, des de les 10 del matí a les 7 de la tarda amb la corresponent aturada per dinar. Durant aquest temps em possat en pràctica idees i recursos per no trobar-se mai encallat davant un text.

Entre rialles i ensurts, hem passat l’estona imaginant històries i la més boja ha estat la d’un paraigua rosa, que hem anat teixint entre tots, fins al punt, d’acabar decidint reescriure la història i veure com l’expliquem cada un.

Aquí teniu la meva: El paraigua rosa

Normalment, prenia el bus per anar a la feina però avui, per tal d’intentar arribar a temps a la feina, havia acabat en un taxi. Plovia i quan plovia sempre anaven més plens del compte però no era això el que havia passat. El problema havia estat que, amb tant d’aigua com queia, el bus havia acabat xocant amb un altre cotxe i ara, els dos conductors estaven al mig del carrer, cridant com bojos. Què si tu tens la culpa, què si la tens tu, què si estava verd per mi, què si anaves distret… Retrets i més retrets, crits i més crits que no portaven a cap acord. Així que va decidir baixar i prendre un taxi.

Ara, pensant el temps que portava allà esperant un, creia que havia estat una idea molt dolenta però és que quan s’havia adonat que un altre bus venia al rescat dels passatgers, havia intentat tornar-se i només havia aconseguit acabar esquitxat per ell. Allà s’havia quedat, aturat, pensant que nassos fer mentre per fi arribava un taxi, que li va prendre una noia que semblava haver aparegut del no res.

Estava esquitxat pel bus i en remull d’esperar un taxi, recordava el paraigua rosa que havia deixat a casa. La seva dona, que sempre anava a corre-cuita, havia pres el seu paraigua, el negre, el d’home… i ell, en adonar-se que havia d’endur-se aquella andròmina rosa, mida familiar doncs era per una parella, havia decidit que no era tant dramàtic mullar-se una mica fins a la parada del bus.

Ara només podia pensar que era millor sortir al carrer i aixecar algun somriure que arribar a la feina tan remullat com anava. Va girar cua i va tornar a casa. Trucaria a la feina i diria que no es trobava bé. De fet seria veritat, ell estava remullat i el seu orgull estava més que ferit!

 

 

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here