Crida 120 de Vull Escriure: 1. Cascada

0
42

Aquests són els requisits de la crida 120, la número 1 de la meva tercera temporada al VullEscriure:

Paraula obligatòria => Cascada
Minicrida (OPCIONAL) => Hi apareguin un dimonis fent de les seves

I el meu text “DiMoni’s entremaliats!“:

Era un d’aquells caps de setmana en què, després de tantes hores treballant, només volia relaxar-se i descansar. Li semblava que havia estat la pitjor setmana d’ençà que s’havia separat però, realment, cada setmana ho pensava i de totes formes sempre acabava passant el mateix.

Elena només volia dormir i descansar una mica més que la resta de dies. Sols una miqueta més. Desitjava no aixecar-se tan aviat però hi havia dues personetes que no opinaven igual i sempre decidien despertar-se encara més prompte que de costum així que no li quedava més remei que posar-se en marxa i, quan posava els peus a terra, encara mig adormida, començava la festa.

Primer s’apropava, intentant no fer soroll, i obria la porta. Allà estaven tots dos, quiets i adormits així que girava cua per sortir i, quan ho feia, aquells dos “bitxos” que, d’immediat semblaven haver-se posat d’acord, començaven a cridar-la i a allargar les manetes, demanant que els tragues ja del bressol. Ella es girava somrient. Agafava a en Dídac sota un braç i a la Mònica sota l’altre mentre els nens, movien cames i braços com si estiguessin nedant, fins que els deixava en les seves cadiretes per esmorzar.

La resta del dia passava entre pintures i jocs. Per descomptat, calia menjar i també era ineludible l’estona d’esbarjo en el parc. D’allà sortien tots 3 arrebossats en sorra així que, en arribar a casa, tothom directe a la banyera, on l’aigua corrent, acabava convertida en la cascada perfecta per continuar els seus jocs. A la nit, quan per fi podia descansar, només pensava que el millor del seu divorci que ja no havia de compartir res amb el seu ex.

En Dídac i la Mònica eren uns petits Di(dac)Moni(ca)’s però els estimava amb tot el seu cor. El millor era que podia sentir com ells l’estimaven. Quan la son arribava, sempre la trobava adormida amb un somriure als llavis.

Comentaris Rebuts

 

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here