Crida 129 de Vull Escriure: 10. Estel

0
148

Aquests són els requisits de la crida 129, la número 10 de la meva tercera temporada al VullEscriure:

Paraula obligatòria => Estel
Minicrida (OPCIONAL) => Algú dispari un canó

I el meu text “Lluna, estels i guspires

D’ençà que va conèixer a la Lluna i va decidir formalitzar la seva relació, va tenir clar que si algun dia tenien una filla, li dirien Lluna, com ella. Mai havia escoltat aquell nom i sempre va pensar que els seus sogres no podien haver escollit un nom millor per ella. Lluna. Li agradava com sonava. A més a més, els seus ulls blaus semblaven plens de petits estels brillants, petites guspires que canviaven d’intensitat segons el seu humor. Després va saber que el mar i les seves olors la fascinaven però el cel, els estels i la lluna encara la fascinaven molt més així que nom i noia semblaven fets a mida.

Durant mesos van parlar sobre quin nom triar. Ell ho tenia pensat des del primer minut però ella no ho tenia gens clar. Mai li havia agradat això de repetir els noms pels fills i quan en Víctor li proposava, les espurnes brillants dels seus ulls, semblaven engrandir i convertir-se en llamps. Més d’una vegada, saben que havia estat molt insistent, en Víctor havia esperat l’esclat d’un canó, en forma de crit però ella, mai havia perdut la paciència. Solament deixava anar un “ja veurem” i amb un ardent petó, feia callar la seva proposta.

En Víctor alternava la mirada entre la petita i la mare, bocabadat encara per la rapidesa amb què havien aconseguit fer-se amb tants canvis i somrient recordant les setmanes que portaven decidint el nom de la bebè. Després de tants mesos per fi tenien a la petita entre els braços. Tots dos la miraven amb tendresa, meravellats de tenir aquella nina maca entre les mans. Ell restava en silenci mentre ella li donava el pit. Només se sentia com la petitona xuclava i quan s’aturava, si parava atenció, li semblava que podia escoltar els batecs del seu petit cor units als d’ella, com una suau cançó, en perfecta harmonia.

La Lluna, podia sentir la devoció d’en Víctor per ella i per la nena i mirant-lo, amb aquells ulls blaus, capaços de deixar-la sense paraules i aler, van començar a espurnejar, mentre ella li deia “d’acord, es dirà Lluna”. Ell va somriure i la va abraçar feliç. Ella acabava de veure petits estels en els ulls blaus de la seva filla i ara ja no podia posar-li altre nom.

Comentaris Rebuts

DEJA UNA RESPUESTA

Please enter your comment!
Please enter your name here