08/10/2016 Coetus i Carles Dénia: La força que arriba de la tradició, les veus i les percussions
By XusMasCròniques Musicals, MUSICA
oct.
08
08/10/2016 Coetus i Carles Dénia: La força que arriba de la tradició, les veus i les percussions
Crònica 208
Quan vaig veure a la programació de la Fira a Coetus, tot i no haver-los escoltat mai en directe, vaig pensar que era fita obligatòria. Els havia gaudit enllaunats i sabia que són uns 15 músics, que toquen instruments tradicionals (panderos quadrats, panderetes, timbals…) i instruments que no sabia ni que podien existir (olles i paelles, vieires, tanques d’obra foradades…). També havia llegit que poden arribar a fer unes 100 sonoritats diferents. A més a més, la formació ha canviat de veu masculina i ara és en Carles Dénia amb qui van pels diferents escenaris. Sabent, també, que al Kursaal, un teatre que fa atenció a cada petit detall, faran l’estrena oficial del que serà el seu proper disc, qui podria deixar passar una oportunitat com aquesta? Per descomptat, avui havíem de tancar el dia amb el seu concert.
Hem arribat molt ajustats de temps, ja que acabem de sortir de la Sala El Sielu, on Sanjosex i Carles Belda feien la presentació de Cantut (Llegir la crònica) i, com era d’esperar, ens trobem al grup que ja està actuant. El primer tema que escoltem és “No voy solo no”, un tema tradicional de pandero, al que segueix “La molinera”, del que ens diuen que és un “corrido maragato a 4” i seguidament “Què volen aquesta gent?”, una cançó composta per Maria del Mar Bonet i Lluis Serrahima, que en aquesta versió pren un color bastant diferent, barrejant unes veus i unes percussions meravelloses.
Seguidament, fan escala a Galicia amb “Alalá de Muxia”, una cançó que les dones de Muxía cantaven als seus marits, mariners, perquè tornessin amb vida de la Costa de la Morte, en la que trobo fan una amalgama perfecte de veus amb els increïbles acords dels vents que aconsegueixen, entre altres, amb una tanca d’obra foradada, que ressona com si d’un altre instrument de vent es tractes.
L’espectacle inclou una divertida “classe” de pandero quadrat en la que, ens mostren que, amb solament 3 acords, identificats per 3 síl·labes (To, Ti i Ga), poden aconseguir unes fantàstiques melodies. Així, les 3 síl·labes, acaben transformant-se en “gatitos”, “gatos”, “toros”, “tigretons” i altres animals, que no solament ens arrenca un somriure, sinó que conformen els acords d’un popurri de cançons populars de Peñaparda, un poble de Salamanca, d’on és un dels panderos quadrats.
La incorporació d’en Carles Dénia, també ha portat noves cançons i una d’elles és la que ara escoltem “Mira aquesta panerola de Gesmils”, inclosa al seu disc “El paradís de les paraules” (Comboi Records), a la que segueixen “Estes seguidilletes”, “María Ramo de Palma” i la “Tonada del Cabrestero”, la primera cançó escrita pel Tío Simón (va dedicar-se a l’estudi de la tonada del “llano venezolano”). A hores d’ara, les percussions han arribat a tots els racons de la sala i dubto que quedi, alguna persona, que pugui estar assegut, sense moure’s, escoltant-los. De fet, ja fa algunes cançons, que unes noies que s’han traslladat, des de les seves localitats, a darrere de tot de la platea, per ballar i, a poc a poc, va sumant-se més gent a elles.
La cloenda de l’espectacle, va de la mà de “Vengo de moler”, un tema que ha estat arranjat per tiple i tenora (instruments típics de sardana), amb una gran sonoritat de la percussió i que, suposo que per ser el darrer tema, aconsegueix els aplaudiments i les ovacions més grans fins al moment. Mentre el grup marxa de l’escenari, tothom és en peu sense deixar d’aplaudir i, evidentment, els aplaudiments i les xiulades, aconsegueixen el seu objectiu i, Coetus i en Carles, tornen a l’escenari, donant-nos un avís molt clar: “Podeu pujar a l’escenari, ballar i fer el que vulgueu!” i, de seguida, comencen a cantar l’alegre “Vai tu vai ela”, que fa aixecar a tothom de la cadira i ballar amb ells, en una cloenda plena de força i energia. Com a curiositat, veiem dues forquilles, per recollir palla, plenes de picarols, que en les mans d’en Fran Lucas i l’Alberto Carreño, que no deixen de saltar i ballar, fan moure a tothom i arrenquen una gran ovació final amb la qual conclou el concert.
Les pinzellades de les actuacions que havia vist, s’han quedat molt curtes i les meves expectatives han estat força superades. Ha quedat molt clar que, les cançons tradicionals i populars, quan s’ajunten amb percussions, vents, cordes i, per descomptat, amb grans veus, prenen un caliu molt especial i que la interacció de músics que desprenen complicitat, són capaços de contagiar energia i molt bon rotllo, així que espero retrobar-me amb ells molt aviat.
Post relacionados
febr. 29, 2020 Cròniques Musicals, MUSICA
2020 02 29 Els Teleapàtics i Minova
La web dels escriptors
