11/11/2016 Manel: Competeix i guanya al Kursaal
By XusMasCròniques Musicals, MUSICA
nov.
11
11/11/2016 Manel: Competeix i guanya al Kursaal
Crònica 215
Aquesta és la tercera vegada que els Manel toquen al Kursaal. Avui ho fan, presentant el seu darrer disc, Jo Competeixo (Warner Music) i per a nosaltres, serà la primera vegada que els veiem en directe, en un concert complet. Tenir-los aquí, al Kursaal, tan a prop de casa, sabent l’acústica i la cura que el Teatre té, pels espectacles que programa, és tot un luxe però és que. A més a més, les referències són immillorables: Toquen a la sala gran amb entrades exhaurides, tendència que els persegueix en tots els concerts que tenen programats.
Quan arribem la sala fa goig ja, força plena i en ebullició. Els acomodadors ajuden a trobar les localitats. Tothom es prepara per rebre’ls com es mereixen. De sobte, uns llums blaus semblen tremolar a l’escenari, anunciant que el concert comença i ho fa amb els acords inconfusibles de “Les cosines”, de Jo Competeixo (Warner Music). Els llums bateguen al ritme de les notes, quan la sonoritat de les elèctriques pugen d’intensitat. El final, un xic més elèctric i psicodèlic que al disc, fa esclatar en aplaudiments a tota la sala.
Tot seguit, després de recordar quan els van amonestar per pronunciar malament una E trencada i, entre somriures, dient-nos que els podem corregir avui també, arrenca “BBVA”, de Jo Competeixo (Warner Music) i en pronunciar Manresa, on estem, els aplaudiments sonen. Al fons, una pantalla ens il·lumina, donant uns matisos, ara blaus, ara verds. Unes tímides palmes s’escolten per acompanyar el ritme i alcen la intensitat per, primer en blau, després de verd i finalment canviant a cada nota, acompanyar la tornada i una sonora ovació sona en acabar.
En Guillem Gisbert, cantanti guitarra del grup, recorda quan als seus inicis fa 8 anys, justament aquí, van trobar-se amb el teatre ple i, de seguida, comença a sonar “Desapareixíem lentament”, despertant els aplaudiments des de la primera nota, a la que segueix “Ai, Yoko”, ambdues del seu 3er disc Atletes, baixin de l’escenari (Warner Music), Atletes, baixin de l’escenari (Warner Music), amb la que tot l’escenari es torna blau amb unes pinzellades vermelles.
Tot seguit, explicant-nos que el següent tema va néixer d’imaginar-se per on podria arribar el diable a Barcelona i, tornant als temes de Jo Competeixo (Warner Music), ens canten “Temptacions de Collserola”, que tenyeix de verds l’escenari. A continuació, acompanyant amb palmes els primers acords, que arriben vestits de taronja, escoltem “Cançó del dubte”. A poc a poc, la tranquil·litat dels qui estem al teatre, còmodament asseguts, que contrasta amb l’enèrgica electricitat que desprenen les cançons del grup, es va perdent.
Per fi, les palmes arrenquen acompanyades per exclamacions i discrets crits, quan sona “Boomerang”, del disc 10 milles per veure una bona armadura (DiscMedi/Warner Music), que dóna pas al suau inici de “Mort d’un heroi romàntic” Atletes, baixin de l’escenari(Warner Music), on l’Arnau Vallvé, a la bateria i les percussions, va marcant el temps i que sembla va donant pas a l’entrada d’un altre instrument. He de reconèixer que, quasi des de l’inici, he estat amb els ulls tancats, gaudint d’una de les cançons que més m’agraden del grup i que, en directe, encara sona molt millor que enllaunada. Tot seguit, sembla que ha arribat el moment més suau i càlid del concert, doncs podem “L’espectre de Maria Antonieta” i “Arriba l’alba a Sant Petersburg”, ambdues novament de Jo Competeixo (Warner Music). La primera amb l’Arnau, en Roger i en Martí cantant-la i, per la segona, ens demanen que ens imaginem el que veiem per una finestra, és a dir, el que ens explica la cançó. Al meu voltant tot són caps movent-se, suaument, al ritme de la música.
Seguint amb les cançons més tendres i suaus i recordant-nos que fa només 4 dies que va morir en Leonard Cohen, els Manel li dediquen la tendra “Criticarem les noves modes dels pentinats”, del disc 10 milles per veure una bona armadura (DiscMedi/Warner Music) a la que enganxen “M’hi vaig llançar”, de Jo Competeixo (Warner Music) i “Ai, Dolors”, d’ Els millors professors europeus (DiscMedi), on tothom torna a cantar i que a poc a poc, ens fa tornar als ritmes més alegres i electrònics d’aquest darrer disc.
El tranquil ritme del concert, per fi s’ha trencat i, els primers acords de “La serotonina”, de Jo Competeixo (Warner Music), queden acompanyats les primeres exclamacions i, finalment, les primeres persones s’aixequen, contagiant a tothom, que a poc a poc, en peus, cantem i ballem amb ells. En Guillem comença a presentar al grup i no puc evitar pensar que ara que la gent s’ha animat, el concert està acabant. La melodia de “Benvolgut”, del disc 10 milles per veure una bona armadura(DiscMedi/Warner Music) em treu dels meus pensaments i quan el grup es posa a botar a l’escenari, tothom bota amb ells. Una sonora ovació sona, mentre el grup surt de l’escenari, aixecant queixes, xiulades i els coneguts crits de “No hi ha prou”.
El grup es fa pregar o, almenys, és el que m’ha semblat doncs fins i tot he arribat a dubtar si avui hi hauria bisos tot i que, com que no hem escoltat encara la cançó que dóna nom al disc i que és una de les que més agrada, és evident que el concert no pot acabar. S’han fet de pregar però tornen. De seguida, comença a sonar el primer bis “La bola de cristall”, de l’àlbum 10 milles per veure una bona armadura(DiscMedi/Warner Music), una cançó molt suau i que contrasta amb “Jo competeixo”, tema homònim del darrer disc, que finalitza amb una sonora ovació i amb tothom en peu.
Tot i que, per uns instants, ho ha semblat, el concert no ha acabat i encara hi ha temps per “Teresa Rampell”, de l’àlbum Atletes, baixin de l’escenari (Warner Music) i per “Sabotatge” Jo Competeixo (Warner Music), tema que tanca definitivament el concert, amb els llums ballant al ritme de la música i en Guillem, en Martí i en Roger fent una petita coreografia.
El concert s’ha acabat. Donat que no els havia vist encara en directe sencer, m’ha sobtat el poc que es movien a l’escenari, tot i que els ritmes alegres, elèctrics i, per què no dir, que força ballables han fet que, finalment, el que més em sobtes més fos la gent asseguda a les localitats. He de dir que, quan han aconseguit aixecar a tothom de les cadires és quan més he pogut gaudir-ho. Un plaer afegir un altre grup als directes per repetir.
Post relacionados
febr. 29, 2020 Cròniques Musicals, MUSICA
2020 02 29 Els Teleapàtics i Minova
La web dels escriptors
