09/12/2017 Marató d’escriptura 2017

By XusMas#tweetrelats, LLETRES

09/12/2017 Marató d’escriptura 2017

Aquesta és la segona temporada que estic participant al VullEscriure i, aquest Nadal, la Tere ha preparat una entremeliadura per celebrar que s’acosta Nadal, i que els escriptors de VullEscriure fan coses (i fins i tot publiquen llibres).

Aquest dissabte 9 de desembre podiem participar a la marató d’escriptura #tweetrelat #EscriptorsVE que s’ha celebrat a twitter durant tot el dia, basant-se en una paraula extreta dels llibres publicats pels escriptors de VullEscriure i aquesta ha estat la meva participació:

1a Minicrida:

El pont era enorme i s’alçava amb orgull i ella es sentia molt petita al seu costat. Era com una finestra cap a los maravellosos. Imaginava regnes encantats a l’altre costat. Era la porta als seus somnis.

 

2a Minicrida:

S’havia estirat sota l’ombra de l’ametller més florit de tots els que allà estaven. Mirava les seves branques, les flors… Sentía el soroll de les fulles caient lentament en braços de l’aire suau. Allà va descansar una bona estona.

 

3a Minicrida:

Podia sentir les emocions de la gent que passava al seu costat. Inclús podia trasformar la seva tristor en calma. Potser per això li deien que era hipersensible però ella, tant sols era un xic mística i cultivava el seu món espiritual.

 

4a Minicrida:

De vegades preferia no d’or res. Simplement callar i escoltar. Sabia la força que teníen els seus actes. Però encara era més gran la força que ejercíen les seves paraules. No necesitava res més.

 

 

5a Minicrida:

A vegades es sentia com aquell exhibicionista. Sols que no mostrava el seu cos. Ensenyava a la gent com mostrar els sentiments sense ferir a ningú. És sentia molt bé ajudant als demés.

 

 

6a Minicrida:

Res podía ser tant absurd com la seva tossudesa. Volia tenir raó i no escoltava a ningú. No entenia com podia ser tant egoista i no veure com la feia patir.

 

 

7a Minicrida:

Per fi havia entès que era un tuitpoema i ara en gaudia d’ells. S’havia afeccionat tant que ara també els escrivia… O al menys, ho intentava.

 

 

8a Minicrida:

Espill… Espill… Com li agradava aquella paraula. Espill… Espill… Des de que havia descobert el seu significat No deixava de repetir-la. Espill… Espill…. Potser esperava que fos màgic com el d’alguns contes. Espill… Espill…

 

9a Minicrida:

La seva petita complia 18 anys i fa temps que havia decidit que aquell no seria un dia qualsevol. Havia de ser molt especial. Portava molt de temps preparant-nos així que res podía sortir malament.

 

10a Minicrida:

No volia reconèixer-ho però estava molt colada. Recordava els seus ulls, d’un blau suau i intens. La seva mirada, capaç d’endevinar qualsevol pensament. Aquella veu dolça i tendre, feta per cantar qualsevol melodia. Tot en ell li agradava.

 

11a Minicrida:

Perduda, en un laberint de sentiments i sensacions, va descobrir que l’amistat que els unia, s’havia amagat però no havia fugit, simplement s’havia transformat en amor.

 

 

12a Minicrida:

Tenia aquell peluix des de que era petita i tot i ser un llop, amb ell és sentía protegida. Quan la mare la va despertar, un sorollet va fer que pares atenció. Un cadell, idèntic al nino, la mirava amb ulls curiosos i li va llepar la galta.