04/06/2015 Joan Rovira: Presenta Peix Sense Espina

Quan va arribant el cap de setmana, l’energia comença a afluixar però si hi ha quelcom que pot arribar a recarregar-me-les és la música així que anar caminant, tranquil·lament, cap a la Sala Music Hall al concert de presentació de Peix sense espina(Satélite K), últim treball d’en Joan Rovira, em fa posar un somriure. Serà per això que la gent em mira? O potser sol són imaginacions meves. Sincerament, em dóna igual.

Al passadís que ens porta a la sala, un panell amb una imatge d’en Joan invita a fer-lo servir de photocall. Quan arribem a la sala, encara hem d’esperar uns minuts i quan entrem, el primer en què em fixo és que la sala s’ha tornat blava, potser picant-li l’ullet al títol del disc, com si d’un mar es tractes?

Abans de continuar, ens pregunta “qui ha vingut per primer cop?” i després d’escoltar un seguit de llocs diferents, sóna ”L’home del ‘tratge’ “ i la sala comença a cantar amb ell. Tot seguit, és el torn de ”Per ser feliç”, que ens recorda de les coses que ens passaven quan eren petits i en la que podem gaudir d’uns detalls de percussió corporal. Seguidament, ”M’agradaria ser un Beatle” i quan en Joan crida Eh! la sala li respon cridant i fent la tornada.

Quan comença a sonar ”Supermercat”, arriba el moment més divertit i entranyable per a mi, recordant aquell “xixi wawa” de les excursions amb el cole i que fa que la gent s’animi a cantar amb ell encara més. Ara ens explica que va estar un temps vivint a París i que dedica la cançó als ‘trentañeros’ i especialment a en Ramón Miravet que va estar amb ell allà, tocant junts als carrers de París, i sóna ”Generació Perduda”. El moment més íntim arriba ara, quan en Joan convida a la seva germana Carol Rovira a pujar a l’escenari per fer junts ”Aquesta nit”, on podem escoltar dues veus que empasten a la perfecció, mentre en Joan canvia de la guitarra al saxo alguns cops durant la cançó.

El moment més especial per a mi arriba quan marxen els músics i queda en Joan a l’escenari, assegut en una cadira amb la seva guitarra. Hi ha una maleta, i ens explica que sempre li ha acompanyat als viatges de París, i que estava plena de maquetes que li han servit per finançar aquest disc. També ens explica que li agrada molt cantar versions perquè és com s’ha format i de seguida comença  a cantar-nos una versió de la coneguda cançó de Sting ”Englishman In New York” i que ens demana que col·laborem. Des dels primers acords, la sala acompanya amb palmes i cantant i a la tornada tota la sala és un clam.

Tornen els músics i treuen la cadira per cantar ”Ballant entre disfresses”, després de la que ens presenta la banda, ens avisa que arriba el final i aprofita per agrair a tothom que l’ha ajudat. I de seguida, dedica al públic als amics ”Peix sense espina”, rere de la que saluden i marxen.

Les queixes comencen a sonar fins que tornen a aparèixer per cantar-nos els bisos que són  ”Senyors passatgers” i  ”M’agrada”. Unes cintes blanques, cauen del sostre, mentre en Joan tanca la cançó tocant el saxo i tornen a saludar.

Els aplaudiments no paren i fa que toquin un altre, “Cendra i Finestra”, la preferida d’en Joan segons ens diu, que definitivament posa punt final a un concert ple d’energia i bona música.